sunkku waqay

Sunkku2.blogspot.com

2007-02-23T17:01:00.000-05:00

Per problemes tècnics aquest blog ha estat inactiu durant bastants dies. Curiosament ara hi he pogut accedir, però pot ser que no ho pugui tornar a fer en un temps.
De manera que aprofito per donar-vos la nova adreça del blog. Espero poder unificar-los ben aviat.

http://sunkku2.blogspot.com

Disculpeu les molèsties i el silenci.

Choq'ekiraw

2007-02-02T20:15:00.000-05:00

Fa temps vaig anar al Choq'ekiraw, i probablement ha estat el millor que he fet des que estic al Perú, i sens dubte un viatge memorable i emocionant.

Vaig escriure un post llarguíssim, però que mai vaig acabar i per tant mai va veure la llum (com tants d'altres). Ara no tindria molt de sentit tornar-me a posar a redactar de nou, de manera que us deixo unes fotografies per que gaudiu de la meravella que és el Choq'ekiraw. El Bressol d'Or, segons alguns traductors.

Caminar completament sol per unes ruïnes centenàries, enmig d'un paisatge que talla la respiració i que et fa entendre perquè el deu Inti, el Sol, era i és adorat. Seure a la cadira de l'Inca, on passava llargues hores escoltant el que li deien els déus sabent que ningú no et vindrà a interrompre. Deixar unes fulles de coca com a ofrena a la plaça de la ciutadella. Veure com el Sol, majestuós, s'alça entre les muntanyes i fa canviar la presència del lloc. Emmudir veient els còndors volar en silenci a les altures. Banyar-se al riu Apurímac al fons de la vall, amb la llum de la tarda fulgint sobre les aigües, flanquejat per muntanyes que en pocs metres s'alcen fins al cel i pensar "ha valgut la pena".

Tots aquests són sentiments que us puc explicar, però que difícilment us podré transmetre. Però de ben segur que quedaran gravats permanentment en la meva memòria.

Fotografies cortesia de la Dominika i la Fanny.

Big Kahuna

2007-01-30T22:43:00.000-05:00

Avui he fet una cosa que des de fa molt de temps em feia una il·lusió especial. He anat a fer surf al pacífic :-D

Hi he anat amb el Vasco, el fill de la propietària de la casa on ara visc (un altre dia us en parlo, de la casa, no de la popietària), que resulta que és novio, o enamorado, de la Laura, la noia de Pamplona que de moment és la meva única companya de pis.

Doncs bé, hi hem anat a les 6:30 del matí, per no trobar massa gent i després poder anar a les respectives feines.

La meva primera sessió surferil a Lima m'ha portat a tres conclusions:
1) Fer surf no es com anar en bicicleta. S'oblida. El poc que sabia ja no hi és i sóc un total i absolut principiant. Quin desastre.
2)Que forts que estan els surferus de veritat. Els meus braços fan pena remant contra onades de metre i mig al Pacífic.
3)El Pacífic és diferent el Mediterrani i de l'Atlàntic, i a Lima, més.

Com a bon peruà, el mar de Lima no deixa que t'enduguis res gratis. Així, la glopada d'aigua que he empassat accidentalment després de la tercera revolcada (aigua bruta bruta :-s) l'he hagut de tornar un cop acabada la sessió.

Ofrena al Pacífic en forma de vomitada matutina.

Que guay això de surfejar. Que poc que en sé. Que bruta que està l'aigua. Potser que m'esperaré a alguna altra platja per tornar-hi jejeje Ja veurem

Pangea

2007-01-29T23:05:00.000-05:00

Aquest cap de setmana vaig anar a la platja, al Sud de Lima. Al Sur.

Dissabte a la nit hi va haver un altre "temblor" bastant potent. Les pastes de dents van caure de la repisa i les ampolles i gots es van moure en plan Jurassic Park durant una bona estona.

Recordo que quan era petit mirava uns dibuixos que eren boníssims. La Família Robinson, amb el mico Mercredi i tota la colla. La millor sèrie que s'ha fet mai. En un capítol sortia com els animals de l'illa es revolucionaven minuts abans que hi hagués una erupció volcànica, com avisats per un sisè sentit que els humans no tenim.

Doncs bé, això és veritat.

Diumenge, a la platja, tot d'una milers de gavines es van posar a volar alhora. Ràpid i en la mateixa direcció, cap al mar. No es pot explicar si no s'ha vist, però una massa enorme de gavines va sortir disparada cap al mar. Tot el cel, a dreta i esquerra estava cobert d'ocells. Un espectacle dantesc que dirien.

La gent, que ja sap de que va tot plegat, van dir "eso es que va a haver un temblor".

Com que estàvem a tocar d'aigua no es va notar, però de ben segur que hi va ser. De tornada a Lima els bombers reparaven un cartell del Kentucky Fried Chicken que emulava la torre de Pisa. Potser havia estat el vent, o un cotxe, o potser el temblor.

Que bona que era la sèrie dels Robinson...

Maionesa

2007-01-27T03:32:00.000-05:00

Increïble, però cert.

A la meva edat i a aquestes alçades de la vida he hagut de tornar a ballar la "Mayonesa".

"quibá, quibá, quibá de chocolá"

Poco ruido y come nueces

2007-01-25T22:58:00.000-05:00

Sembla que la cosa s'ha arreglat una mica.

Després de l'enrabiada d'ahir i de meditar totes les opcions molt a consciència, em va semblar que la millor manera d'afrontar el tema era amb serenor. Que si em posava agressiu i anava exigint coses molt probablement no obtindria cap bon resultat.

Així, com el pardal que no fa soroll, i com el ratolinet silenciós de les dunes muad'dib, he tantejat el terreny amb els companys. Resulta que el Jaime va dir que no hi havia problemes econòmics, i que no hi hauria cap problema perquè jo viatgés. El problema, segons els meus companys, son en César i el Lucho, que no serveix de res parlar amb ells perquè són uns agarrats i van a la seva. ("hablar con césar y lucho es una mierda! por eso yo voy siempre directo a Jaime")

En River m'ha dit que si li portava un índex del meu projecte al Jaime segur que podria viatjar. (Suposo que per aquella cosa que es vegi que vaig a treballar i no a rascar-me els ous amb la mà plana). De manera que m'he posat mans ala obra i he completat l'índex que més o menys tenia escrit ial cap.

I m'he sorprès de la de coses que era capaç de posar!! Encara hauré après coses de veritat entre tant descontrol i hueveo!

Així que a última hora he anat a veure al Jaime amb el meu millor somriure Profident "aquí no ha pasado nada", l'he pilotejat una mica "¿que tal el dia, Jaime?""mucha chamba?", i tot seguit li he presentat el meu fantàstic índex.

Total, que l'índex li ha agradat molt i ha dit que estava molt bé. Això sí, ha eliminat les parts on es posava de manifest les xapusses internes en quant a retards, problemes econòmics, canvis de software/firmware, sidrals amb els proveïdors, manca de temps per fer les proves i demés... (ho exagero, no tant).

M'ha donat quatre consells i observacions en plan tutor de projecte (al·leluya!) i m'ha dit que endavant. Tot seguit em pregunta "asi que quieres ir a la selva?", "ja se m'ha vist el plumero" -he pensat jo- "Pues sí, me haría ilusión. Para conocer y ver como se trabaja ahí..blablabla (arguments de projectista motivat, típiques però certes, eh?).

Resultat: avui per avui marxo cap a la selva amb el segon torn. Després que els professionals (césar, leo, david i el jaime mateix) hagin posat en marxa la instal·lació de les torres i tot rutlli. S'espera que serà cap al 15 de Febrer que sortirà la meva expedició :-D

Faria salts d'alegria, si no fos que en aquest país les coses canvien com els vents de l'Orinoco. De manera que ja veurem en què acaba tot plegat.

Però aquesta crisi m'ha servit força per tres coses: primera per saber relativitzar els problemes, i buscar la calma en comptes de la confrontació directa (que tenia les de perdre), segona veure que tinc material per escriure el projecte, més del que pensava (això és una bona notícia), i tercera per sublimar les meves ànsies venjatives i aplicar el meu cyber-poder amb un fantàstic dibuixet al blog.

Cosas del Orinoco, tu no lo sabes, y yo tampoco.

Honestedat Brutal

2007-01-24T19:22:00.000-05:00

Us volia escriure sobre com ha millorat la meva qualitat de vida des que m'he canviat de casa. Posar-vos uns collages de l'habitació abans i després de la meva neteja a consciència i alguna cosa més entretinguda. Però haurà de ser un altre dia.

Perquè avui ESTIC FINS ALS PEBROTS DE LA INFORMALITAT I LES MENTIDES.

Resulta que avui he vist clara una cosa que em temia des de dilluns. I aquesta cosa és que el responsable de fer els grups per anar a les instal·lacions a la selva no té ni la més remota intenció d'incloure-m'hi.

Així de clar. No entro en els seus plans.
Òbviament no cal que ningú em digui que soc totalment prescindible en aquest projecte, ja ho sé veure prou. Però tampoc és plan que sudin de mi a la cara i no em facin ni puto cas.

Després de la meva insistència per saber quin dia marxàvem, que calia portar i on aniria jo, i rebre evasives per tot arreu, vam sol·licitar una reunió per aclarir aquests i alguns altres aspectes. Amb tanta casualitat que la reunió es va celebrar ahir, tot just el dia que jo em vaig llevar amb febre i cagarrines i vaig haver d'estar al llit com un sac de patates.

Avui m'he trobat que els grups estan fets i que jo no hi soc. I que ningú m'ha dit res personalment.

Sobra dir que en aquests moments la meva mala llet és majúscula, i la meva indignació i impotència proporcionals a aquesta.

Els meus companys més propers m'han recomanat que parli amb el Jaime (el gran grefe), perquè el César (el responsable de la situació) "es un mierda" i al·legant qüestions econòmiques em deixarà a Lima. Així que la meva única esperança és que el Jaime sigui benèvol i posi una mica de seny i llum a tot aquest disbarat.

Perquè, collons, se suposa que el meu projecte és la Xarxa del Napo, i si no vaig al Napo quin coi de projecte faig? Però es veu que això només m'importa i em preocupa a mi.

Demà aniré a parlar amb el Jaime. Ja us explicaré.

"No entendí si vas a ser libre o esclava,
no entendí si fui tu dueño o un borracho que pasaba"

Les Dos Torres

2007-01-20T10:14:00.000-05:00

Ahir vaig tenir la meva primera experiència com a torrero.

Com que allà a la selva haurem de muntar panells solars, antenes, caixes de bateries, alinear les antenes i tot un seguit de coses que només es podem fer des de les altures doncs ahir ens van pujar al terrat i ens van explicar les tècniques i maniobres necessàries per pujar a les torres. La torre d'entrenament era de dotze metres, "no res".

Aquí podeu veure la torre en qüestió i un company a dalt. La de la dreta fa uns 15m, però òbviament és més fàcil de pujar.

Per a sorpresa meva quan vaig arribar al terrat em trobo el Yuri, un paio al que fa uns mesos va atropellar un autobús a Iquitos i va estar bastant de temps a l'hospital amb costelles trencades i més degràcies, pujant a la torre com un mico, sense cinturó de seguretat ni res. És que els de Cuzco tenen fama de ser ben forts i resistents.

Però encara per a més sorpresa meva vaig veure que la tècnica per pujar a les torres és la següent:
1)Et poses el cinturó de seguretat. Que consisteix en una mena de faixa amb dos ganxos metàl·lics, un a cada costat de la cintura, i una corda gruixuda amb un mosquetó a cada punta. Cada mosquetó va a un dels ganxos (a les fotos ho podreu veure)
2)Et mires la torre amb cara de "alla voy"
3)Ara ve lo bo: Comences a pujar la torre sense estar enganxat enlloc.Portes la corda al voltant del coll i l'esquena per tenir-la accessible. I vas pujant.
4)Quan estàs cansat o arribes a l'alçada desitjada enganxes el teu cos a la torre i t'agafes fort amb el braç esquerre mentre amb el dret agafes la corda i la fas passar per entre la torre. Canvies e braç, agafes la corda amb l'esquerre i enganxes el mosquetó al ganxo del cinturó.
5)Comproves que tot estigui be i ja et pots arrepenjar i posar-te a treballar amb el que calgui.

Aqui teniu una foto del Gerson a dalt de tot de la torre, podeu veure el cinturó enganxat. Aquesta és la posició segura. Però clar, per tal d'arribar a aquesta posició has d'haver pujat "a pèl" tots els metres que hi hagi a sota. Sobra dir que això no és massa fàcil psicològicament.

I després per baixar, doncs a l'inrevés. Et desenganxes de tota assegurança de vida i cap avall.

La veritat és que em va costar una miqueta arribar fins a dalt. Més que res, perquè a 6 metres ja veus que si caus et trenques la crisma. I encara te'n queden 6 per pujar desenganxat. A més, els mosquetons són de seguretat i no pots enganxar-los ràpidament, sinó que has de fer un moviment i una pressió particular amb la mà, que a 12 metres no és trivial. Si et venen les presses per estar subjecte més val que respiris tranquil, t'agafis fort a la torra, t'asserenis i comencis el procés.

En el meu cas vaig tenir una petita crisi als 10 metres "coi de peruans amb coi d'arnesos de merda! a qui se li acudeix pujar amb aquesta cagada de cinturó? m'he d'enganxar ja que com rellisqui/em maregi/perdi la força/etc me'n vaig avall i ja m'han vist prou". A la foto, jo a un metre de la crisi (noti's que com un valent vaig amb la corda al coll, sense enganxar :-p)

Però finalment vaig arribar a dalt, em vaig assegurar, i vaig descansar una estona contemplant el paisatge. Els graciosos dels meus companys em van demanar que fes en plan Jesucrist a la creu i aquí en teniu el resultat. Sense mans, yeaaah!!

I finalment una foto de grup, tots els pàjarus en fila i disposició.D'esquerra a dreta: Manuel, River, Leo, César, un servidor (amb casc de Curri), Juan Paco, Yuri, Gerson (tambe en plan fraggle rock), Jaime (el gran jefe), Renato, David i Jesús.

Sort que diuen que a les torres "altes", (de més de 40 metres) hi ha línia de vida, que lligada amb un arnés especial et guarda de qualsevol imprevist. A vere si es veritat.

Veieu quines coses més entretingudes que fem els enginyers?

Canvi climàtic

2007-01-17T19:34:00.000-05:00

Les notícies allà a Europa anaven plenes de referències al canvi climàtic, Kiotos, emissions atmosfèriques, efecte hivernacle i escalfament global.

Aquí no.

Suposo que perquè igual que passava a Espanya fa 50 anys, tenen millors coses en què pensar. Política, pobresa, feina i sou, delinqüència, atur i dones i futbol.

Però el fet és que plou. Plou a l'estiu i a Lima. I a l'estiu no plou mai. I a Lima tampoc.

No sé si és que aquest any ve El Niño (i no el de la loteria) o és que definitivament l'estem cagant molt fort i el planeta es comença a queixar de debò.

Proposo que es comencin a crear aliances útils com el Capità Enciam i Capità Planeta.

Perquè els petits canvis són poderosos.

Fungus

2007-01-14T21:11:00.000-05:00

M'encanta quan les coses són fàcils perquè sí.

Un bon trajecte de 15 horetes fa que arribis a la teva destinació amb una olor corporal que potser no és agradable del tot. Eufemismes fora, he arribat fent pudor de Macho Ibérico. Un Torrente qualsevol, vaja.

Però, oh sorpresa, en obrir la porta de la meva habitació m'ha arribat una fortor que ha deixat les meves feromones al nivell de l'eau de Rochas i de Chanel 6. Déu meu senyor, la meva habitació, si abans ja era una gruta, ara ja sembla les cavernes de Roquefort. Fongs blavosos per tot arreu.

Samarretes, mitjons, calçotets, bambes... tot estava ple d'una capa polsosa de fonguets verds i blaus que ja havien començat a fer de les seves descomposant els meus preuats parracs. No només això, resulta que l'atent servei domèstic que ens neteja un cop per setmana l'habitació perd la seva eficiència si un no hi és, de manera que l'habitació estava tal qual l'havia deixada jo (que no estava malament, pero una canviadeta de llençols si que convenia).

Total, que aqui em teniu, respirant fongs com un agosarat caçador de bolets.

BCN

2007-01-10T19:04:00.000-05:00

Que bonica que és Barcelona.

I que bonics els dies que hi he passat. Passejar pel barri antic, veure la catedral amb les paradetes davant, circular amb la gentada per Portal de l'Àngel i després esmunyir-se silenciosament cap als carrerons solitaris i tranquils, parar davant del Palau de la Música i perdre's pel carrer de Sant Pere tan bonic amb les llums Nadalenques per anar a parar a l'església de St.Pere de les Puel·les, sorprendre's de les obres que curiosament embelleixen la ciutat, veure que bonica que ha quedat la biblioteca de la UB allà al MACBA, i el carrer nou que han obert, i caminar per la Diagonal mentre el sol de la tarda es pon darrere teu i il·lumina amb una llum ataronjada i càlida, gairebé com de vellut, l'hotel Princesa Sofia i el fa semblar una oda a la bellesa sota les estel·les que tres avions deixen en un cel blau i canviant segons miris a est o oest.

Talment com un llenç que es pinta a si mateix.

Barcelona és una ciutat com no n'hi ha gaires. I aquests dies l'he poguda sentir com si fos un ens amb vida pròpia. Milions de persones que hi vivim i hi treballem, sortim de festa, passegem..., i que sense adonar-nos-en donem una personalitat a la ciutat. Fins que aleshores aquesta personalitat ja no ens pertany, sinó que és quelcom molt més gran que cada un i així la ciutat acaba cobrant vida i funcionant tota sola.

I tots els racons, els graffitis de les parets, la brutícia dels carrers foscos, l'arquitectura moderna, les noies amb botes altes, mitges tupides i faldilles curtes, els parcs... tot m'ha semblat una característica pròpia de la Ciutat, la seva manera de ser, les seves entranyes.

I, és clar, moltíssimes gràcies a tots els que m'han acompanyat en aquests recorreguts i han fet que aquestes vacances hagin estat tan meravelloses: ma bèlle, Anna, els meus pares Isabel i Carlos, el modern del meu germà Lluc, la iaia, els meus tiets i cosins Toni, Carmeta, Pau i Eva (i el berberechín), la Cris i l'Uri i tots els coleguilles, La Colla, que sou uns cracks, Munti, Marc, Uri, Uri, Marta, Eva i Maria i Marçal, i les velles glòries de Lestonnac l'Enric, el Jordi, l'Albert i el Carles. I tots els que em deixo, però que ja sabeu qui sou. Gràcies!!

Sí senyor!

(aprofito per publicitar un flog ben xulu, de fotos de Barcelona: http://www.fotolog.com/bcn_in_love/)

Global Orgasm

2006-12-22T00:33:00.000-05:00

Avui dia 22 de desembre, solstici d'hivern, hi ha convocada una iniciativa a nivell mundial. Un orgasme sincronitzat.

Aqui teniu la web: http://www.globalorgasm.org/

El que es pretén amb aquesta acció és generer una quantitat considerable "d'energia positiva" que ajudi a solucionar la situació global i a aconseguir la pau al planeta. Així tot d'una pot semblar una frikada pròpia de vells hippies i desfasats New Age, però fins i tot hi ha una teoria científica al darrere.

Aquesta teoria i el seu estudi el duen a terme a la universitat de Princeton. Parlen de conceptes com la noosfera (info aqui i aqui i es dediquen a tasques tan peregrines com calcular la influència de la consciència humana sobre el món físic.

Cal destacar que no són els primers pirats que tenen idees semblants. Ja el conflictiu deixeble de Sigmund Freud, Wilhelm Reich (aqui en castellà), va proposar coses que anaven en la línia del que planteja la gent de Global Orgasm. Molt interessants les teories de Reich de la primera època ("la psique d'una persona i la seva musculatura voluntaria són funcionalment equivalents")

I com a simple curiositat i per tancar el cercle (ejeje) resulta que fa mesos vaig estar en contacte amb els del PEAR (Princeton Engineering Anomalies Research) a vere si podia fer el projecte allà. Aquesta gent també es dedicaven a estudiar les influències de la consciència sobre els dispositius elèctric i demés (imagineu que el pànic de 300persones a bord d'un avió influís sobre els aparells de vol, caldria saber com protegir-los, no?). No em va sorprendre gaire que em diguéssin que estarien encantats de rebre'm, però que no tenien ni un cèntim i que la uni tampoc em podria ajudar gens. Llàstima. :-D

Ja sabeu doncs, avui dia 22, una alegria pal cuerpo i un pensament de pau per al planeta ;-)

Primate Aurelio

2006-12-20T22:05:00.000-05:00

Avui com de costum he pujat a la combi que cridava "La Marina, todo universitaria, católica san marcos". Com que no tenia cap moneda de 50 cèntims, m'he resignat a pagar un Sol i li he donat al cobrador una moneda de 5 Soles.

La combi plena, jo de peu amb el cap acotxat perquè les combis son de mida peruana, i anar fent sotragades d'aquí cap allà.

El cobrador agafa la moneda, se la mira dos segons, em mira a mi, em gira la mirada i m'allarga la mà amb la meva moneda altre cop.

Merda!

Doncs si amics, hi ha monedes falses de 5 Soles i algun taxista nocturn espabilat me'n va colar una ahir.

Us poso una foto amb les dues monedes. No s'aprecia del tot la diferència clau, però us podeu entretenir una estona buscant la bona.

Estrenes (aka aguinaldo)

2006-12-18T23:26:00.000-05:00

Com a bon currante que sóc (recordeu que la PUCP no m'ha donat carnet d'estudiant ni em reconeixen com a tal) avui he rebut les estrenes, l'aguinaldo vaja.

El meu primer Lot de Nadal de la meva vida :-D Consistent en:
Un panetón de kilo
Una ampolla de xampany/cava/pimkie/succedani
Dos barres de xocolata a la tassa
Una llauna de durazno (préssec) en almívar

Us poso unes fotillos per que el veieu, em veieu a mi i el charango i ja de pas l'habitació cuchitril que tinc.

L'habitació

Jo i el panetón

I amb tota la il·lusió del Món us desitjo unes molt Bones Festes! Una abraçada!

Pura Chamba

2006-12-18T16:44:00.000-05:00

Unes fotos del laboratori. La veritat es que quedem ben retratats tots... quin ambient de feina eh?
Noti's el Gerson (el de groc) com posa cara de fer veure que treballa, "espera espera, que parezca que estamos chambeando"

A la primera foto, d'esquerra a dreta: Lucho (el jefe), Leo, Gerson, un servidor, River, Yuri i David. Falten alguns personajillos pero aquests som els que erem en aquest moment. Quina colla.

Y tu... estudias o trabajas?

2006-12-11T23:43:00.000-05:00

Hola!
Després de ja no sé quant de temps per terres peruanes avui puc presentar-vos el que és, tot i que encara de manera no oficial, el meu tema de Projecte Final de Carrera.

Me llena de orgullo y honda satisfacción mostrar-vos el que faré (i he estat fent), la Documentació de la Implantació de la Xarxa Wi-Fi a la zona del riu Napo.

El títol ja el poliré per donar més el pego, més "floro" com diuen per aquí. Però en definitiva del que es tracta és del que en un bon principi jo tenia en ment quan vaig venir cap aquí. Us explico de què va tot plegat.

Ara estic a l'EHAS (Enlace Hispano Americano de Salud) una organització creada a Madrid per la UPM i ISF (enginyers sense fronteres) per facilitar l'atenció mèdica en països en vies de desenvolupament, especialment en zones rurals o remotes, aplicant noves tecnologies. Així aquí a la Universidad Católica l'EHAS treballa juntament amb el GTR (Grupo Telecomunicaciones Rurales), practicament son els mateixos.

Doncs bé, resulta que a les zones allunyades de la serra (Cuzco i per allà) i la selva (Iquitos i rodalies) hi ha pobles que tenen Puestos de Salud, controlats per infermers o tecnics en infermeria (gairebé mai per un metge) que estan allunyats de qualsevol hospital. I no tenen cap mena de comunicació amb ningú. Així qualsevol incidència mèdica pot ser tràgica perquè no se sap si s'ha de traslladar el malalt o no es pot requerir la presència d'un metge.

Aleshores el que fa EHAS és dotar aquests Puestos de Salud de connexió telefònica o de dades per tal que es puguin comunicar amb l'hospital més proper. Es crea així una xarxa troncal que inclou un punt que té sortida a satèl·lit o a telefonia (i que sol tenir abastiment de llum elèctrica més o menys garantida. Perque clar, als puestos de salud no hi ha llum).

Això es fa adaptant tecnologies ja existents i trobant noves aplicacions per a aquestes. Així s'utilitza HF i VHF per simular connexions telefòniques (es fa servir una cosa misteriosa que es diu PhonePatch i Asterix, que l'Arnau n'és el jefe) i també Wi-Fi. Wi-Fi com el de casa, però a 30km.

Total, per no avorrir, el que jo estic fent és treballar en aquest projecte del Napo (a part d'altres projectes semblants) i el meu paperot resultant serà la documentació de com s'ha portat a terme tot plegat. Incloent des de pressupostos (ooops ens hem passat 200.000$, no sabeu la conya que li fem al Lucho d'aixo) i licitacions, compres de material, disseny de la xarxa, comprovació del disseny i modificació, decisió de la tecnologia en cada cas, simulació de la xarxa, muntatge, proves i resultats.

Diguéssim que de tot això he vist les primeres coses. Ara queda que arribin les tragetes inalambriques WRAP per fer la simulació (a vere si dona temps, que son uns lents!!). I al gener hauré d'anar cap a la selva (un meset diuen, que segur que sera mes) en alguns dels grups encarregats del muntatge i supervisió (quina aventura tu!) i després ja tornaré a Lima per acabar de polir i redactar el tema.

Avui ja he fet els meus primers pinitos configurant targetes inalambriques Soekris amb una versió del Linux que es diu Pebble. Una Debian amb només l'estrictament necessari per funcionar, i que així hi cap en una Compact Flash. (quines coses)

Obviament hi ha moltes coses que no faig jo, però sí que he d'estar enterat de totes. No estaré investigant ni programant com un becari normal, però si que participaré d'un projecte d'enginyeria de veritat i útil. Les telecos més humanes :-)

D'aquesta manera he d'anar ajuntant la informació i donar-li coherència, per tal que quedi una memòria del projecte ben xula. I de manera més específica estaré treballant (quan les circumstancies ho permetin, que espero serà ben aviat) en la part de Wi-Fi, programant i configurant els routers, i fent la simulació de tota la xarxa al laboratori abans de muntar-la a la selva.

I que bo que és tenir objetius en aquesta vida. Mai pensava que m'hagués alegrat de tenir feina :-D

PD: Aquest post el vaig escriure fa uns dies. Actualitzant: el tema ja és oficial. Les targetes WRAP ja han arribat, i suposo que ja començarem a fer quelcom aviadet...I a la selva no hi anem al gener, sino al febrer (i ja veurem si no es retrassa més).
Disculpeu la falta de fotos i format, pero continuo amb problemes i disculpeu si hi ha errors de coherència , pero no rellegeixo el que vaig escriure, que em fa mandra.

Lucky Luck

2006-12-10T18:47:00.001-05:00

L'altre dia em va passar una cosa curiosa. La Dominika i la Prune em van preguntar si no sentia que tenia molta sort. I si no em semblava que a mi em passaven coses més fantàstiques que a la resta.

No sé per què ho deien. Potser perquè sóc espabilat? O perquè sóc guapo? O perquè sóc simpàtic? O perquè caic bé a la gent? O perquè explico acudits i faig riure? Ni idea.

La meva resposta immediata va ser que no. No sentia que tingués particularment sort. La sort tot sovint és una cosa que els demés veuen en tu, més que tu ho sentis pròpiament. I aquesta percepció la majoria de les vegades és deguda a la desconeixença, i que només ens fixem en una part de la vida dels demés. Aquella que a nosaltres potser ens manca.

També vaig argumentar que si un aconsegueix una cosa és perquè ha lluitat i se l'ha guanyada. La vida no és gratis i cadascú és responsable del que li passa.

Pensant-ho amb calma després, vaig haver de reconèixer que sí que he tingut molta sort. Sort de néixer on he nascut, sort de tenir la mare i el pare que tinc, sort de la família i dels amics que sempre hi són quan ens fem falta, sort de poder estudiar i viatjar i sort de la gent amb la que comparteixo la meva vida.

I per aquestes coses estic profundament agraït.

Ara penso que potser deien que tinc bona sort perquè tinc la sort (i valgui la redundància) de saber treure històries d'on no n'hi ha i explicar-les de manera mínimament interessant, i també perquè m'esforço en aplicar allò que el meu pare sempre em deia: "al mal tiempo, buena cara".

Perquè al cap i a la fi, somriure és la millor manera d'arribar a l'alegria, i la gratitud en si ja és felicitat.

I que bo que és "El Viaje a Ninguna Parte" de'n Bunbury

"Una sed de ilusiones infinita, donde nacen y mueren las acciones que brillan,
en el tiempo que contempla un mundo hecho a medida,
no sólo del que siembra, sino del que es semilla."

7 dies la setmana, 3 mesos l'any

2006-12-05T19:48:00.000-05:00

Com que ja es comença a acabar aquesta primera etapa del meu intercanvi, i coses noves vindran al gener, us explico com és i ha estat una setmana normal de la meva vida.

Dimecres: El despertador sona a les 8:15 i a les 9 normalment estic fora del llit. Esmorzo els meus cereals (Maca Flakes, Raisin All Bran, Muesli Andino, o algun per l'estil) i me'n vaig cap a la uni en la combi que diu "Todo universitaria, Km22". Pago 50centims i si no baixo i n'agafo una altra.

A les 10 normalment soc a la uni, "chambeo" (aixi es diu treballar aqui) una estona i normalment cap a les 12 en Gerson comença a tenir gana. El retinc una estoneta i cap a les 12:30 - 13 anem a dinar. Dimecres sol tocar "menú básico" a 3.40 Nuevos Soles. Plat, pa i refresc.

A les 6 de la tarda me'n vaig de la "chamba", i arribo a casa a i mitja o tres quarts. Temps just d'anar al lavabo i agafar la roba per ser a les 19:15 a Augusto Bolognesi cuadra 4, per la classe del dimecres d'Ashtanga Yoga amb la Katty, una americana molt simpatica que parla espanyol amb remalazos andalusos. L'Andrea m'acompanya des de fa unes setmanes.

Després de ioga, cap a casa. I com que torno amb gana, solen caure uns espaguetis amb pesto i formatge fumat d'Abancay que ratllo quan els espaguetis estan a punt.

Internet, musica i lectures i a dormir.

Dijous: Tot idem, només que sol tocar Chifa per dinar, si el Gerson (que es el lider gastronòmic, o el més tiquis-miquis, ho permet). "Tipacay de Pollo con arroz chaufa" sol ser la meva elecció: un pollastre fregidet amb salsa de tamarindo (dolça) i un bon plat d'arros. Regat amb una Inca Kola de litre i mig per a 3 o 4 persones. Total 8 Nuevos Soles.

Acabo a les sis, i cap a casa.

Si hi ha ambientillo potser comença el cap de setmana i sortim a prendre quelcom, pero no sol ser l'habitual.

Musica, lectures i internet i a dormir.

Divendres: Idem, però per dinar básico altre cop. Si no hi ha res que en Gerson vulgui per dinar (el menú es pot consultar per internet, si ho actualitzen) anem a fora. En Gerson mana en temes alimenticis.

Més chamba i a les 6 ben puntual me'n vaig cap al Centro Cultural de la PUCP, on faig un curs sobre les grans religions i l'espiritualitat universal Molt interessant. El dóna un professor de la Universidad San Marcos (la més antiga de tot Sud Amèrica) que és el jefe dels budistes de Perú i un amic del Dalai Lama, rabins peruans i tota una colla de xamans de per aquí.

Després de la sessió teològica, sessió terrenal. Festa a Miraflores o a Barranco habitualment Pràctiques de salsa i reggetón, pisco sours a 12soles, gerres grosses de cervesa a 18 o 20. Sinó festa estil erasmus a casa d'algun estudiant estranger.

Dissabte: Dormir pel matí, fins les 12 o així. I després, fer dissabte. Anar a comprar, netejar l'habitació, recollir rentadores i estendre si es que toca. Tocar el charango, prendre el sol, escoltar musica i llegir. Si hi ha cuòrum es va a dinar porai, pero no sol ser massa habitual.

Per la nit, més salsa i més reggetón. De totes maneres no sol acabar gaire tard la festa aqui, cap a les 5 o les 6 ja soc a casa amb musica, internet, lectures i a dormir.

Diumenge: Dia gos. Dia diumenge. Amb més frecuència anem a dinar a fora (últimament no que no tenia diners). Estudiar una mica les coses que he d'estudiar i no gaire més. Pel·lícula per la nit si es que trobo algun DVD que m'agradi (i que funcioni) o sinó (i més probable) un disc nou que s'hagi baixat.

Internet, musica, lectures, escriptures i dibuixos si hi ha ganes.

I amb la tonteria, a dormir bastant tard.

Dilluns: Monday Morning! argh! Com els matins de sempre, però potser em columpio una mica :-p
Chamba, sessió dietètica amb en Gerson i després cap a casa, i més ioga (i com ho faig de bé cada cop més)

Arribo a casa, espaguetis amb pesto o salsa de Ricotta. I després, amb una mica de sort, cap a Baranco a escoltar un concetet de Jazz gratis i fer un pisco sour. Se solen apuntar la Joanna, la Dominica i la Prune. Alla ens trobem amb les amigues franceses de la Prune, la Céline, la Sophie i la Marie (alguna francesa que tingui un nom no acabat amb E ??) i l'Arturo, una mena de mig nòvio que té la Prune.

A les 2 normalment som a casa, si la Domi i la Joanna i la Prune ho permeten. Bé, la Prune sol tornar després o l'endemà (coses de tenir classe per la tarda).

Internet, lectures i música i a dormir.

Dimarts: Igual que dijous, pero sense Chifa.
Internet, lectures i música i a dormir.

I així s'acaba i comença la setmana. Sempre igual, però sempre diferent. Com a tot arreu, vaja.

a=x^n

2006-12-02T13:51:00.000-05:00

Us heu preguntat mai quants calçotets ha plegat la vostra mare al llarg de tota la vida? Si no ho heu fet, és un exercici numèric excel·lent.

De mitjons, el doble.

Coses del dissabte

Mosquitos Muertos: Delirium Splendens

2006-11-28T19:00:00.000-05:00

I és que quan l'art és art i cau tal com raja no hi ha res més a dir.

I el que és artista aconsegueix que d'alguna manera vegis el món a través dels seus ulls, encara que només sigui durant una estona. Perquè l'artista no només ha de veure el món d'una manera interessant, sinó que ha de saber contagiar aquesta visió.

Mosquitos Muertos definitivament ho aconsegueix. I amb una quotidianitat tan crua que gairebé espanta. Barrejant el món exterior i l'interior en una proporció subtil i encertada, que només pot sorgir de la naturalitat, trobem retrats, històries, cabòries i deliris i la narració de la vida urbana amb una profunditat més enllà del que sol ser habitual. Una obra on cada habitació, cada paret, cada dia per Barcelona se'ns explica d'una manera original i divertida, alhora que amb un toc grotesc fruit de l'amplificador de l'artista.

I es que, no és perquè sigui el meu germà, però en Krospy és un artista.

mosquitos muertos, un delirium splendens de categoria.
http://www.fotolog.com/krospy/

Llei seca, borratxera assegurada

2006-11-24T21:51:00.000-05:00

Primícia nois! Les primeres fotos de casa meva i dels meus companys, cortesia de la Joanna.

Així que per variar una mica, callo i m'estalvio les mil paraules i us deixo amb les fotos (fins i tot per a això he d'escriure...pesaaaaaao)

Primera: La Sarah en el seu apogeu, i un peruano no identificat de fons
Segona: Marianne, la finlandesa última que ha vingut, a canvi de la Liisa (un mal canvi, llàstima)
Tercera: En Christian, un person!
Quarta: Tres peruanets més. El del mig es diu Jano (que no recordo d'on vé, però és un nom que pot arribar a ser hilarant si rumies una mica)
Cinquena: Panoràmica general, d'esquerra a baix fins a la dreta: Jano, Sarah d'esquena, dos jugadors de rugby barroers com ells sols, Prune, Sophie (amiga de la Prune), Marie (Idem), Carlos ('amic' de la Sophie) i cap de la Marianne
Sisena: Jano i Joanna. El Jano es un pinta, és mig noviet de la Dominika (a les següents fotos) però tira canyes a saco, Joanna, Marianne... no n'hi ha cap que es resiteixi (a que li vinguin canyes, a res mes, no penseu)
Setena: Un paio ben interessant que s'ho estava passant prou be. La Prune a sota una mica retallada
Vuitena: La Domi, jo a l'esquerra i a la dreta una francesa que no se com es diu.
I novena: Jugadors de rugby asseguts, Marie i enamorado, Jano janeando amb la Sarah i en ple moviment el freak més freak del món, en Miika amb el seu permanent jersey taronja.

A les fotos originals surt tot el que explico, al collage em sembla que no.

Quin gran invent això de la llei seca!

Vull quatre barres...

2006-11-23T17:11:00.000-05:00

Avui tinc el cor dividit, i el cap també.

Fa dies que pensava escriure un post sobre aquest tema, i finalment serà avui. Però no serà el mateix post que tenia pensat perquè de vegades passen coses.

Perú és un país ultranacionalista. Es predica la grandesa del país per tot arreu, i la seva fantàstica cultura és estandart i font d'orgull, així com la gastronomia, la història i el seu passat prehispànic, les seves dances i sobretot la seva gastronomia. I l'esport també, els futbolistes peruans són dels millors de llatinoamèrica encara que Perú no hagi estat al mundial des del Naranjito.

I es que vagis on vagis, posis el canal que posis, o l'emissora que sigui, per anunciar cereals, o per fer propaganda de motos o detergents, sempre s'utilitza el recurs de la grandesa del Perú.

Això em va semblar una mica barroc i molest, la veritat. I sobretot em va portar a analitzar el meu propi nacionalisme català. I el que vaig veure tampoc em va acabar d'agradar. Perquè com a català de vegades he portat amb certa supèrbia la meva nacionalitat, pretenent que era millor o més culta o més avançada que la dels nostres veïns espanyols. Inclús he renegat de la cultura espanyola i he titllat de feixistes tots els nacionalistes espanyols, fossin qui fossin (tot i que haberlos haylos, com les meigas. I potser massa i tot)

Però aleshores, veien la imatge que donava el nacionalisme acèrrim dels peruans vaig sentir com una mica de vergonya d'aquesta mena d'actituds, i em va semblar quelcom poc madur i fins i tot ridícul. Perquè una cosa és ser nacionalista perquè un s'estima la terra on ha nascut i viscut, la terra dels seus avantpassats i una altra molt diferent és portar aquesta estimació fins a un nivell polític, curt de mires i excloent.

Com els peruans, els catalans també ens passem gran part del nostre temps mirant-nos el melic, si més no jo sento que a mi m'ha passat això. I quan et mires tanta estona el melic, deixes de veure un munt de coses i de descobrir cultures, persones i meravelles diferents.

I el que és pitjor si et mires massa estona el melic ja sabem què acaba passant. Trobes la pelussilla aquella fastigoseta que no saps com ha anat a parar allà.

I la pelussilla m'ha fet pensar d'aquesta manera. Tenir consciència de qui ets i d'on vens, quines són les reves arrels i el teu llegat cultural és una cosa totalment necessària i lloable, però, en el meu cas, hi ha una diferència substancial entre això i creuar la línia del nacionalisme melicaire. Un nacionalisme que és com un drap davant dels ulls.

Encara que soni típic i tòpic i es pugui rebatre a la manera de sempre, la veritat és que a la Terra hi ha problemes molt més greus que els nacionalistes. Això no vol dir que aquests problemes nostres amb la bandera siguin poc importants, sinó que cal mirar una mica més enllà del melic i tenir una visió global (de globus, com el planeta) de les coses.

Perquè ningú no pateix excessivament per les coses que encara no ha vist arribar, però si per les coses que ja estan passades. El petroli s'acaba en 50 anys, l'aigua potable s'esgota fins al punt que els nostres nets potser hauran d'agafar les armes per tenir-ne, els boscos els mars i moltes espècies estan amenaçades directament i el nostre planeta s'escalfa sense parar. D'aqui 100 anys els nostres fills tindran un planeta que serà molt pitjor que el que tenim nosaltres. Que ja és molt pitjor del de fa 50 anys, i no diguem del de'n fa 200. Cada dia desenes de milers de persones moren de gana i en silenci.

I el pitjor de tot és que en el meu cas he sentit els problemes nacionals més propis, més "meus" que aquests que ara dic. Una pelussilla d'allò més pudent i egoista.

I amb això no vull dir que les nostres reclames com a poble català siguin poc importants (i menys quan passen coses com l'entrevista amb l'impresentable de la renfe "la culpa es de la gente, i en particular de ustedes, los catalanes). Però crec que per un be més gran i més nostre de debò cal mirar una mica més enllà.

Perquè al cap i a la fi, si un es passeja pels Pirineus per la nit sota les estrelles veu que no som més que una petita taqueta, una curiositat dins del gran univers i que cap problema de debò és realment important a aquesta escala. Però estaria bé que tots els humans que encara han de venir puguéssin passejar també pels Pirineus, pel desert del Sàhara, i per tot arreu i arribar a les seves pròpies conclusions sobre l'univers.

Des d'aquí estant, aquestes coses em semblen més importants que no les cabòries de l'Entesa. PErò això no treu que quan escolto barbaritats dels espanyols incults plens de nacionalisme melicaire ranci m'indigni fins el moll de l'os i renegui de tot el que tingui a veure amb ells. En aquests moment els regalo el seu país un i únic i canto com els de Sau, vull quatre barres.

I per tot això és tan gran Mediterráneo del Serrat. I també en Raimon que ara sona. Perque parlen d'arrels, de paisatges i d'ancestres.

Que avorrit quan em poso en plan filosofic, no? Ho deixo

Under construction

2006-11-19T17:01:00.000-05:00

Estic tenint serioros problemes amb la migració al nou Bolgger, per això les meves opcions d'edició i format son limitades. No puc canviar tipus de lletra, ni justificar, ni posar links amb comoditat ni imatges tampoc...

Espero que en breu es solucioni.

Disculpeu les molèsties.

Vota tanoca!

2006-11-19T16:35:00.000-05:00

És temps d'eleccions al Perú.

Ara toquen les municipals, provincials i distritals. És a dir, que s'han de votar tres coses, l'alcalde de disctricte (com si fos l'eixample, les corts etc...), l'alcalde de la ciutat de Lima (com aquest que tenim ara que el 40% dels barcelonins no sabem com es diu... nosequè Hereu, no?), i l'alcalde de la província (com si hi hagués alcalde de Barcelona, Lleida, Girona i Tarragona)

Hauríeu de veure com son les campanyes electorals aquí. Quin estrés. Tot el sant dia parlant de política, tots els carrers literalment empaperats amb els cartellets dels aspirants a voltor, infinites façanes pintades amb propagandes electorals (i a fora de Lima encara és pitjor)...

Alguns candidats curiosos i eslògans divertits:

Santos y Lucho en Pueblo Libre harán mucho: Del partit democristià Unidad Nacional. Lucho Castañeda és l'actual alcalde de Lima i pel que sembla tornarà a sortir. L'eslògan es repeteix per a cada districte amb el nom del candidat corresponent. Lo bo boníssim d'aquest cartell particular és que sembla que sigui tret del teatre Borràs. Santos y Lucho són clavats a Joan Pera i Paco Moran. Clavats Clavats. Des que vaig arribar a Lima volia fer la foto, però vaja... així son les coses.

Johnel Leguía i els seus coleguilles en xandall de Restauración Nacional, es presenta també a Pueblo Libre. El cap de llista a Lima és l'Arquitecto Humberto Lay, que té cara de xino i s'assembla al Fujimori. L'arquitecto no va en xandall.

Anglel Tacchino i el seu bigotillo de mafiós sicilià. Actual alcalde de Pueblo Libre (és que sempre faig la mateixa ruta per anar a la uni i passo per Pueblo Libre). El seu partit es Somos Perú. El símbol, un cor (aqui per votar s'ha de fer una creueta al dibuixet del partit que vols)

Carlos Bringas es presenta per Somos Perú a Magdalena (el meu districte), també te bigotillo com el de pueblo libre. Però aquest és més en plan Torrente.

Toño Meier i el seu simbol del timó, a San Isidro.

Gino Costa amb cara de viciosillo, es presenta a alcalde de Lima per no sé quin partit.

Però el millor de tot és que durant les eleccions es declara la Llei Seca.

Tal com ho llegiu.

De Divendres a les 00hores fins dilluns a les 12h està terminantment prohibit comprar i consumir alcohol. Sembla que els polítics volen que la població esculli amb el cap clar.

Hi ha cartellets al super, i la zona de begudes alcohòliques hi ha una cinta que diu "Ley Seca, por eleciones municipales" i no pots entrar-hi. (avui m'ha cobrat la Vanessa, m'he pogut escapolir de la Cynthia, que l'he vista rallant a una pobre noia amb el canvi, quin diable)

Doncs si, mireu quin país, que el vot no és un dret sinó un deure (150soles de multa per no votar) i no es pot beure durant el cap de setmana de les eleccions (serenazgo, la policia, duplica els efectius i patrullen per aturar qualsevol festa il·legal)

Però és clar, dijous si que es podia comprar alcohol, i així els peruans que ahir van venir a casa van pillar la trufa de la seva vida. Feta la llei feta la trampa.

Feta la llei, fet el cubata.

Corol·lari

2006-11-16T01:32:00.000-05:00

Després de l'èxit suscitat pel post marrano, només vull afegir que avui hi havia un altre cagarro allà plantat.

Més compacte, més espès però igual d'asquerós i vomitiu que l'altre. I aquest cop al lavabo amb llum, per gaudir bé de l'espectacle. Gairebé se'm cau el raspall de dents a terra quan ho he vist, i he sortit corrent, literalment, del lavabo per anar-me a refugiar a la sana foscor de l'altre.

Espero que això no es converteixi en un costum.

Teories Evolutives

2006-11-14T22:37:00.000-05:00

L'evolució és una cosa imparable, avança sense que ens n'adonem. Tant, que de vegades ens girem per mirar enrera i no sabem com dimonis hem arribat on som.

Cal seguir el ritme de l'evolució i no quedar-se enrera. Cal evolucionar. Per això ja he instal·lat l'ultima versió del GNU/Linux Ubuntu al meu portàil, la 6.10 Edgy Eft.

Però si em giro i miro enrere veig el Windows XP Home Edition, el Windows 98 i 95, el fracassat Windows NT i si premo una mica els ulls i els axino, veig el Windows 3.11 i fins i tot el MS-DOS. Tinc clara la línia evolutiva, sé d'on vinc.

Ara, si miro l'espècie humana, els autoanomenats Homo Sapiens Sapiens (el que va tenir la idea de repetir el sapiens va ser el mateix que el que va posar nom al cinema XXX?) no tinc tan clara aquesta línia evolutiva. Diuen que venim dels simis, i que el ximpanzè (Pan troglodytes, te tela) és l'animal genèticament i evolutiva més proper a nosaltres.

I un be negre amb potes rosses.

La convivència amb 12 persones de múltiples nacionalitats, cultures i també races m'ha convençut que el nostre veritable origen és un altre.

Sento no tenir una càmera digital per poder aportar proves de les meves teories revolucionàries, però crec que només amb la paraula podreu estar-hi d'acord.

Si veiéssiu com està el mabre de la cuina us en faríeu creus. Plats de fa dies, tasses amb residus secs de yogurt de Lúcuma (boníssim per cert) amb cereals i la cullera fossilitzada allà, cassoles amb arròs d'algú que va cuinar i es va descuidar que no tenim gos que es mengi el que sobra, gots que van ser de vidre transparent, tasses amb cereals secs (també), bossetes de tè que reposes flàccides i restes de menjar per aquí i per allà. I cap cobert net al calaix, està clar.

Hi ha un parell de personatges, i no diré noms, que per sistema no renten els plats. Ho embruten tot i deixen allà la seva empremta. Dues són les especialistes del yogurt, una altra dels arrossos i macarrons que embussen la pica i les cassoles i la resta de menjar disseminat, un altre (aquest encara no el tinc) el de les bossetes de tè... i algun més que potser se m'escapa. Però crec que son tres o quatre, cinc com a molt.

Conclusió, la cuina sol fer fàstic. En ritme creixent segons avança la setmana i la senyoreta Francisca (que s'ocupa una mica de les habitacions i la casa) no pot amb la bèstia (o les bèsties).

Un altre tema més escabrós és el lavabo.

(DISCLAIMER: pareu aquí si esteu ingerint alguna mena d'aliment, no em responsabilitzo d'on vagi a parar)

A la casa hi ha 3 lavabo, dos a la planta baixa i un al segon pis. (aqui la nomenclatura canvia, i la planta baixa es Primer piso, i per tant el segon pis és el Tercero). Un d'aquests lavabos és el més transitat pels habitants de la casa quan roden per baix, els habitants del primer pis (planta baixa, recordeu), les visites i alguns habitants del segon pis.

L'altre lavabo del primer pis és més solitari i tranquil, potser perquè no hi ha llum ni mirall.

A mi em sol agradar anar al lavabo tranquil i poc utilitzat, ja que l'altre sempre fa pinta d'estar més "utilitzat". A més, la que es sol dutxar en aquest lavabo (la mateixa de l'arros i les cassoles) sol deixar el terra tot moll. I també perquè la setmana passada, sense anar més lluny, va estar brut brut durant uns quants dies: caca enganxifada a les parets de la tassa, però amb tan mala llet que havia esquitxat fins a la tapa de seure, per sota i per sobre, i la tapa de tapar. Jo no sé com diantres caga la gent. I no entenc què costa fer servir l'escombreta.

L'unic problema és quede tan en tant la cadena del lavabo tranquil s'espatlla, i no cau aigua. Coses que passen, i passen a tothom. De manera que de vegades cal anar a l'altre. Això si te n'adones abans, perquè un dia em va passar que arribant de festa pel matí, una mica alegre i amb ganes d'evacuar vaig deixar el regalet allà i per a la meva sorpresa i desgràcia la cadena no funcionava. Les meves habilitats de Mario Bros no van ser suficients per reparar-ho, així que amb una vergonya infinita vaig aplicar les meves habilitats literàries i pictòriques i vaig deixar la tapa baixada i un post-it a la porta tancada que deia "Se estropeó. DANGER" una calavera simpàtica dibuixada.

Però avui he entrat a meu lavabo estimat amb ganes de fer un pipí, i m'he trobat un espectacle Dantesc. No sé qui ha llegit la Divina Comèdia (jo vaig fent) però a l'Infern es descriuen barbaritats força grosses. Però és igual, jo crec que ni el Dant ni Virgili haguéssin estat preparats per aquella visió.

Una cagada amb una mala llet increïble reposava tota tranquil·la i en calma allà al fons de la tassa. Una cagada d'aquestes que fas amb pressa i ràbia quan has menjat quelcom que no se t'ha posat bé i que literalment et fa explotar els intestins anus avall. De les que empastifen tota la tassa i van regalimant, mentre deixen "tropezones" fins que es dipositen al llac fètid de sota.

Així, amb tota la calma, la tapa aixecada i la porta oberta. Rollo "si te he visto no me acuerdo"

Una cagada que anunciava als quatre vents les frases més cèlebres de la Comèdia:

ABANS DE MI RES NO VA SER CREAT
QUE ETERN NO FOS, I DURO ETERNAMENT.
DEIXEU TOTA ESPERANÇA ELS QUE HEU ENTRAT!

És per això que crec que l'home no ve del simi, sinó del Sus scrofa, el porc comú. I també de la truja.

Cynthia, la caixera antipàtica

2006-11-11T17:12:00.000-05:00

Sembla mentida com en una ciutat amb més població que tot Catalunya es pot ensopegar amb la mateixa pedra una i altra vegada.

Un supermercat té menys població, però igualment aquí son grans i hi ha moltes caixes. Però és igual, el meu destí sembla estar lligat a la infame Cynthia, la caixera antipàtica.

No sé què li he fet a aquesta dona, però el que està clar és que entre nosaltres hi ha química. Una química verinosa, això si. Ens odiem a mort gairebé sense haver-nos parlat mai. És una relació bastant curiosa.

Per aquelles coses de la vida m'ha tocat la seva caixa en unes quantes ocasions, dos d'elles (l'última fa ara deu minuts) han estat especialment truculentes.

Un dia vaig anar a comprar les primeres matèries per la setmana (galetes, yogurts, sucs, llet, cereals, formatge, fruita i pa, que com que la cuina sol estar bruta fa mandra cuinar. Llàstima). Vaig fer una compra a consciència, per tenir bon jalar i variat aquella setmana, amb tanta mala sort que a l'hora de pagar em faltaven uns 50 cèntims de sol, 12.5cèntims d'euro aprox. Quan Cynthia la indomable ho va saber va posar cara d'absolut fastigueig. Vaig proposar l'opció de treure algun plàtan de isla (que per dintre són taronges en comptes de grocs, molt bons) i ella va accedir de mala gana... Fins a 3 plàtans van fer falta per convertir-me en un ciutadà respectable.

Però aleshores em salta la diablessa aquesta i em diu "Faltan 10 soles" i jo amb cara de bròquil allà plantat com un estaquirot "No puede ser, le he dado 60 señorita". I ella amb el seu to amable "Guardó los 10 soles". Jo que remeno les butxaques fins al turmell i no trobo res "No no, se los he dado, no los guardé". Ella s'agita una mica a la cadira, mira a terra, s'ajup i torna amb un bitllet verd a la mà. "Ya" diu. Ni "disculpe", ni "vaya seme cayó", ni tan sols una mirada en pla "vale, l'he cagada".

I avui, després de fer els meus càlculs mentals per tal que no es repetís l'escena, m'he dirigit a una caixa que estava buida, de la zona que no sol freqüentar la malèfica Cynthia... i oh sorpresa, la indòmita caixera estava allà, amb el seu nas vermell i la seva cara de pomes agres. "Merda!"

Sense respondre al meu "Buenas tardes" ha començat la batalla no verbal d'enregistrar els productes i dir-me el preu. "37.49 soles". "Jaja Cynthia!, entoma els meus 50 solazos!!". I la molt bruixa es posa a comprovar que el meu bitllet no fos fals (cosa que fan bastant sovint aqui). Però s'ho ha mirat del davant, del darrere, a contrallum, sobre de la caixa registradora, tocant, palpant, fregant i gairebé olorant i llepant. Només li faltava preguntar-li al bitllet si era bo o no.

No contenta amb això, s'aixeca i se'n va a buscar un company seu perquè repeteixi la operació. El seu coleguilla, mancat de la malícia, perfidia, rancúnia i mals sentiments de la seva companya, en deu segons ha tingut la comprovació llesta.

Cynthia la terrible ha tornat a la caixa i sense dir res em cobra, i em pregunta si vull donar els cèntims que sobren al nens malalts, per tal d'arrodonir el canvi. Me la miro amb cara de "avui has perdut, mala pècora. Queda't els teus cèntims" i li faig un gest afirmatiu.

I així, sense ni dir adéu ha acabat una nova batalla entre Marc el client maltractat i Cynthia la caixera antipàtica.

Bona tarda!

Àlias kernel

2006-11-08T23:33:00.000-05:00

La setmana passada va arribar al laboratori un personatge amb majúscules. Es diu Arnau i és català, però també podria ser de Mart.

Enginyer de telecomunicacions de la UPC, treballa amb ISF (enginyers sense fronteres) i col·labora com a part de la seva feina amb el EHAS (el grup on treballo jo ara). La seva fama de programador nat el precedeix, i són famoses les seves gestes de programar sense mirar la pantalla mentre conversa amb algú.

Però com sempre la realitat supera la ficció.

Aquest tal Arnau és un freak de categoria. Domina tots els Linux haguts i per haver, tecleja a velociats superiors a la del so, de manera que quan sents el prémer les tecles el programa ja està compilat i executant-se, sap llenguatges de programació per parar un tren (o si més no per fer autèntiques proeses cibernètiques), et parla de modulacions, VHF, Wi-Fi i tot el que sigui telecos amb absoluta fluidesa (tot i que diu que no és el que més li agrada) i controla la electrònica fins al nivell dels electrons.

A més, ha llegit i escoltat tots els llibres i àlbums que a un se li puguin ocórrer. Et cita de memòria CD's de musica clàssica i et recomana des d'un pluggin util del Firefox fins a un àlbum dels Guns'n'Roses... Un màquina de paio.

Haurieu de veure quins programes fa pel pur plaer de programar i fabricar-se les seves eines per satisfer les necessitats... Com un programa que busca a la base de dades de La Vanguardia qualsevol article de tota la història, et baixa els articles que corresponguin a la descripció que tu els dones i en definitiva et dona el que li demanis. O un altre que està en projecte que consisteix en poder enviar sms via web introduint al terminal el missatge i el numero de telèfon; el programa s'encarrega d'entrar a la web en qüestió, omplir el camps, dexifrar els passwords anti-robots spammers i enviar el missatget. Ciència ficció.

Amb tot això no m'extranya que el Gerson, amb el seu to graciós habitual, digués: "Puta, que el pata este és un Kernel!"

Arnau àlias kernel. Adjudicat.

A més, és un amant de la vida al camp i solitària, i viu en una cabana en mig de la natura, i de moment ha de caminar 100 metres per tenir aigua. Omple una gibrella ben grossa, la deixa al sol i així es dutxa en pilotes entre roures i faigs. És dels que et recorda que un altre món és possible. Quin paiu!!

PD: Per cert... el meu Firefox m'ha fet una mala passada i ha decidit deixar de funcionar. L'he desinstal·lat i reinstal·lat i res, no s'0bre. He restaurat el sistema com cinc o sis vegades i tampoc, no hi ha manera que em funcioni el meu navegador preferit. Si algú té alguna idea, serà benvinguda, que estic deseperat... para todo lo demàs, arnau àlias kernel. Moltes gràcies!

Un buen día

2006-11-04T17:09:00.000-05:00

Me he despertado casi a las 10 y me he quedado en la cama más tres cuartos de hora. Y ha merecido la pena.

Emulant a Los Planetas, el que va d'avui ha estat un bon dia. M'he llevat, i tot i que el sol no entrava per la finestra de la meva fosca habitació, he sortit al pati i he vist que feia bon temps. Com que no tinc cap bar, en l'espanyol sentit de la paraula, a prop he esmorzat un got de llet amb cereals Maca Flakes (la maca es un cereal que es veu que va be per a tot, per flipar) i unes galetes Aros Choc, imitació dels filipinos i amb un gust particular.

He llegit les notícies a internet, amb especial interès al pactes de'n Mas, Montilla, Carod, Saura i companyia. I seguint amb la cançó, he llegit a El Comercio (aquest en paper) que el niñato, Ronaldo en aquest cas, es queixava de Capello.

He xerrat amb els companys de la casa, fent broma dels seus nòvios i nòvies peruans, i hem rigut una estona. Després he estat culturitzant-me per internet sobre diversos temes del meu interès, i he après alguna paraula nova, com ontologia i la relació amb la epistemologia. Tot i que m'han semblat paraules massa grosses, de les que omplen la boca i confonen més que no pas aclareixen el concepte.

Després la Fiorella (la propietaria de la casa) m'ha avisat que la meva rentadora ja havia acabat, i he pujat a estendre-la al terrat. Per a sorpresa i desgràcia meva la roba ha sortit amb unes partícules curioses, que semblaven trossets de terra. Potser era el fan dels pantalons després del trek, pero ho dubto. Així, després d'espolsar totes le peces, i comprovar que faltaven dos mitjons, un de curt i un de llarg (que han resultat estar amagats a la bossa de la roba bruta blanca) he estès la bugada amb alegria.

I com que feia tan bon dia, després d'un frugal sandvitx de mozzarela amb tonyina ben calentó i uns grans de raïm que de tan madur gairebé tenien gust de vi, he pujat a la terrassa amb el meu charango, el llibre d'acords, el Bhagavad Gita i la tovallola penjada a l'esquena. I m'he posat a prendre el sol a la gandula polsegosa que hi ha allà.

Lima és una ciutat de 8 milions d'habitants, però les cases son totes baixes, de dues plantes com a molt. De manera que sempre dóna la sensació d'estar al alguna cosa semblant al barri de Gràcia. Deixant de banda els lladres, els piranyes, el trànsit de les grans avingudes i la hostilitat general.

I d'aquesta manera la soledat i calma urbana de la terrassa m'han fet gaudir, diria jo que per primera vegada, de la ciutat de Lima.

El charango ha començat a rutllar una mica millor, fins al punt que ja tinc la meva primera humil composició. I venint d'un paio tan poc "creador" com jo, aixòno està malament. El Bhagavad Gita m'ha sorprès de nou amb passatges que havia passat per alt a la primera lectura, i el sol ha acariciat suaument la meva pell blanqueta i li ha donat una mica de color.

Els sons del barri fluien tranquils; el partit de futbol que es jugava en algun parc proper, els martells de les obres picant llunyans com en totes les ciutats, els nens jugant i els ocells que xiuxiuejaven mentre feien ronda caçant mosques i mosquits.

I finalment he baixat de nou a l'habitació i amb un parell de preses de xocoloata us he vingut a explicar com passa la vida.

El dia continuarà, suposo que també anirem "a los bares de siempre" tot i que molt probablementel dia acabarà més tranquil que el de la cançó.

I segur que volveré a pensar en ti cuando llegue a casa.

Un bon dia.

Coses de la llengua

2006-10-30T22:14:00.000-05:00

Aprendre idiomes és una cosa ben curiosa. I veure com la gent els aprèn encara més. I parlar en el mateix idioma i que no t'entenguin és una cosa fascinant.

Perquè el castellà de Perú i el d'Espanya son semblants, però no idèntics... Així a un li diuen que vagi fins al grifo i giri a la dreta. Si no saps el que és un grifo, potser et perds. Grifo? grifo? ah! GRIFO!

La "w" no es diu uve doble, sinó "be dobl"e. La de correus electrònics que no em van arribar per pardillo. I com vaig rabiar amb els venedors sense que ells en tinguéssin gaire culpa.

I de bes va la cosa... la "v" no es diu uve, sino que es diu... "be chica". I la "b", doncs "be grande" és clar! Són els espanyols els que no saben dir bé les coses jejeje

També és curiós veure les similituds entre idiomes, i com una cosa que en un idioma perd sentit, sabent-ne un altre el recupera. Les persones que estiren les mules i cavalls per tal que caminim per la muntanya es diuen, en castellà, arrieros. Pos fale. Però si un sap català i es recorda de la cançoneta de "arri arri tatanet, anirem a sant Benet" s'obre un nou món de coneixement.

I el millor és el canvi de connotació per culpa de la fonètica. Els francesos i angloparlants solen ser especialistes en això. Venint d'idiomes que no tenen el so de "rr" és ben curiós com l'acaben posant per tot arreu on no toca. I així apareixen mutacions curioses:

Els pobrets peruanos adquireixen propietats canines. Peruanos -> perruanos
Una cosa no barata es converteix en un cotxe. Caro-> carro
I la pobre zona turístia i preciosa de Huaraz, doncs això.

Que curioós que és tot plegat

Chicho Terremoto i un petit parèntesi

2006-10-21T14:36:00.000-05:00

Jejeje, el que són les coses... Ahir estava parlant amb unes noies d'aquí de Lima, i tot emocionat els vaig preguntar "Habéis notado el terremoto?" i elles van esclafir a riure com si hagués dit la cosa més graciosa del món. I una salta i li diu a l'altra, "Has escuchado? El terremoto dice!!" i vinga a riure.

"Pero si no hubo ningún terremoto, solo fue un temblor!"

Aleshores vaig descobrir que aquí a Perú se ne'n foten de l'escala de Richter. Ja pot tenir 6.4 graus que si no mata penya, destrueix edificis i crea una mica de confusió no pasará de ser un trist i insuls temblor.

D'aquesta manera el que explicat amb una mica de gràcia en un blog cibernètic llegit per espantadissos europeus com nosaltres és una bona història, aquí ni es menciona als diaris ni sorprèn ningú. Sembla que tots vivim al mateix món però cadascú en veu un de diferent...

I parlant de veure, avui m'en vaig a Choquequirao amb l'Ariani, el seu enamorado, la Dominika i uns amics de l'ariani. Farem un trek de 4 dies i 3 nits, no sé gaire des ni fins a on perquè ho ha muntat tot l'enamorado pero sembla que val la pena. M'emporto la càmera de diapositives, pero suposo que algu farà fotos digitals, ja us les ensenyaré.

Estaré desconnectat fins divendres que ve (siiiiiii!!) però tindre el mòbil per si de cas. 00511- 9374 5963

Fins després!

Shake it up, Baby!

2006-10-20T14:35:00.001-05:00

Si Lima no acaba amb mi, tornaré fet un Rambo.

Aquesta nit m'he llevat amb una sensació extranya. Era com una remor de fons, com si un camió de moltes tones estigués circulant a gran distància i m'arribés el seu eco. Cada cop més fort i més vibrant.

En un principi no sabia si era un somni o no, no sabia si el moviment que notava era per culpa dels batecs del cor, que me'ls sentina forts i accelerats. Però la qüestió és que el llit es movia i m'extranyava que tals sotracs fóssin només cosa meva. Però quan he sentit el crepitar de l'armari al meu costat, i he vist la làmpeda del sostre que es movia amunt i avall ja no he tingut cap dubte que era un terratrèmol.

I la veritat és que m'ha sobrevingut una mena de pànic curiós, l'adrenalina de debò que corria per les venes com mai. Perquè era una situació en la que jo sí que podia fer alguna cosa per sortir-ne ben parat. La meva primera reacció ha estat tapar-me amb el llençol i la manta, però ràpidament l'he desestimada davant de la certesa de que els meus pobres braços poc podríen fer en cas que el sostre caigués. Aleshores he pensat si m'havia de posar sota el llit, o si era millor anar sortint de la casa. He decidit esperar una mica per veure si la intensitat creixia o no, i aixi actuar en conseqüència. Feliçment la tremolor ha baixat i tot ha tornat a quedar en calma.

Tot excepte els batecs del cor que, ara sí, feien que el llit es mogués una mica massa. I tot això ha passat en uns 10 segons. Es curiós com de ràpid es pot pensar de vegades.

Aquest matí he sabut que hi havia hagut un terratrèmol a la zona d'Ica de 6.4graus en l'escala de Richter, i que a Lima potser s'ha notat amb una intensitat de 5.5 o així. Un dels més notables que hi ha hagut últimament, però aquí això tampoc no és notícia.

Aquesta és la història del meu primer terratrèmol de veritat. :-)

Músiques del món

2006-10-19T22:26:00.001-05:00

Aquestes són les cançons que solen acompanyar-me tot sovint. La banda sonora de la meva habitació, vaja:

The Mammas and the Pappas: Especialment "California Dreamin'" (per variar) i "Monday Monday"

Simon and Garfunkel: "America" (It took me four days to hitchhike from Saginaw... quin fraseig més bo!) i Mrs Robinson, clar.

The arcade Fire: Funeral, ja un clàssic.

Serrat: "Mediterráneo". Quanta raó que té (ai les postes de sol formenterines)

Raimon: "Veles e vents" i "Diguem no", llàstima que no trobo el disc que tinc a casa...

Tool: 10.000 Days.

Mogwai: el genial disc Mr.Beast

Hot Hot Heat: Qualsevol dels dos àlbums. Quanta alegria aquesta gent!!!

Queen: totes, però Breakthru és increïble (if I could only reach you, if I could make you smile...)

Beatles: Els 4 albums estrella: Sgt Peppers, Abbey Road, Magical Mistery Tour i Revolver

Vacazul: Vienen tiempos

UB40: Red Wine, quin redescobriment!!

Radiohead: tot, sempre.

Calamaro: que escoltat a sudamèrica sona ben diferent. Y todo lo demás también.

Toto: el tema Africa no em cansa mai, quina tornada! (it's gonna take a lot to drag me away from you...)

Aquests són els que més es repeteixen, tot i que en sona algun més que segur que em deixo... De totes maneres us agrairé qualsevol recomanació que em començo a trobar sense novetats!! Help!

Ara m'estic ficant amb el reaggetón, però encara no tinc totes les bones. Un altre dia us en parlo. Dame más gasolina!

Taxis. Paranoia

2006-10-18T22:56:00.002-05:00

Ja hi tornem a ser amb els transports metropolitans. Avui us explicaré com funcionen els taxis.
Lima està literalment plagat de taxis. Si mires un carrer normal veus més taxis que cotxes particulars. Entre combis, busos i taxis segur que fan el 70% dels vehicles que circulen i el 80% o més del volum produït.

Aqui els taxis poden ser de qualsevol color. Bàsicament perquè la llicència de taxista la pots comprar a qualsevol semàfor, com qui compra un paquet de Kleenex. I això no es broma.

Així hi ha taxis blancs, grocs, marrons, negres, grisos... I també de totes mides i amb tota mena de combustibles. Aqui hi ha benzina de 84, 95 i 97 octans, i a més una mena de Gas Natural. Els cotxes omplen una bombona i se sent una pudor de gas terrible, i amb això funcionen.

Una classe particular de taxis són els Ticos (a la foto en primer pla, a l'esquerra un altre tipus de taxi). Que són cotxets petitons de construcció asiàtica, com de joguina (sí, el charango a la guitarra), que es fiquen per tot arreu i consumeixen poc i solen ser més barats. En cas d'accident també proporcionen més probabilitats de sortir-ne mal parat. I això tampoc no es broma, avui a un company del laboratori que està a Iquitos l'han hagut d'ingressar després de que un taxi o un bus s'empotres al que ell anava.

El millor de tot és que per agafar un taxi és gairebé imprescindible saber on és el lloc on vas. Perquè els taxistes no ho saben. Això de dir "Borrel amb Urgell" aquí ni de conya, Els has de dir de mil maneres on està el teu destí per tal que ells puguin fer la seva comptabilització mental i dir-te el preu que demanen. Després tu regatejes i quan esta d'acord puges. Si son taxistes de debò no solen intentar timar massa. I amb això anem al següent punt.

Al principi jo pujava als taxis molt tranquil, pensant que així m'estalviava passejar pels indesitjables carrers de Lima. Pero un bon dia em van començar a explicar casos de taxistes que juntamentamb akgun compinxe havien segrestat un client (clienta normalment) i l'havien passejada per tots els caixer per buidarles targetes. Això també passa tot sovint. Agafar un taxi sol i de nit no sol ser una molt bona idea. Millor agafar un taxi groc, que tingui marca d'alguna companyia i queel conductor no tingui cara de "maleado" com diuen aqui.

La teoria sempre és molt bonica. Ara ve la paranoia.

Avui he anat a la central de correus a recollir unes targetes de so que ja fa setmanes que els vaig al darrere. Les targetes he acabat sense recollir-les, però això ja no ve al cas. Sortint de la central he parat un Tico que em volia cobrar 1Nuevo Sol més del que jo estava disposat a pagar (5NS). Després he parat un taxi blanc que em volia cobrar 9 soles!!!! Li he dit que nanai, que com a molt cinc, que per anar fins a correus des de la catòlica m'havia costat 5. Aleshores el paiu, que tenia cara de delincuent, deu haver vist que jo portava motxilla, era extranger, i tornava de correus potser amb alguna cosa de valor i salta i diu: "Cuatro soles"

Un clic m'ha saltat al cap i li he dit que molt bon dia, mentre el paio insistia. El següent taxi m'ha cobrat 5 sols a la primera i he anat fins a la uni sense més problemes, mentre pensava si la meva mania persecutòria no etsva augmentant i hauria de començar a demanar hora al psiquiatre.

Després he explicat la història als meus companys i m'han donat tota la raó. Però com que aquí aquestes coses són moneda de canvi han fet la brometa:

"Jejej, sube por cuatro soles que te robo todo lo que lleves. Y a lo mejor bajas cojo y todo"

Doncs potser podria haver passat, i ara estaria escrivint el post todo cojo. Però no seria més que una anècdota més del dia a dia de lima.

Això és pitjor que la selva... o potser és que sí, que la meva mania persecutoria ja és fulminant

Controladors i fitipaldis

2006-10-17T15:19:00.000-05:00

Bé doncs, com funciona això de les combis?
Un de les primeres coses que em van sorprendre quan vaig arribar a Lima i vaig haver agafat quatre o cinc combis, és que de tant en tant la combi para, o disminueix la velocitat i un home o dona, normalment amb una gorra, i amb una llibreta a la mà li canta uns nombres a l'assistent i aquest li dona (o li tira, directament) deu o vint cèntims. La cantarella sona així: "tres, cuatro, tres", "uno, uno, dos", "dos, uno, tres".

Vaig estar molt intrigar amb el tema, i sempre buscava explicacions... però finalment vaig desistir i ho vaig preguntar al companys del laboratori.

Doncs bé, resulta que aquest paiets son controladors i es guanyen la vida així. Aquests controladors estan tot el dia al carrer i van mirant quins busos/combis passen i anoten l'hora. Després quan passa el següent bus/combi li diuen a quants minuts estan els vehicles que circulen per la mateixa linia, i que per tant li poden treure clients potencials. Així "dos uno uno" vol dir que el combi immediatament al davant està a dos minuts, el següent a 2 i l'altre a uns altres dos.

OK, correcte. I això per a què serveix? Doncs resulta que com que a Lima tothom pot (o podia) posar la seva combi a circular hi ha una competència terrible i cal maximitzar el nombre de clients.

Aleshores, si la cantarella es "tres, x, x" no sol passar gaire. L'altra combi està lluny i hi ha clients suficients entremig. Si diu "dos, x, x" comença a haver-hi conflictes... la combi del davant no esta prou a prop com per atrapar-la... així que el conductor potser decideix alentir la marxa i anar a pas de tortuga...

I si ho fa massa exagerat és ben esperable que hi hagi alguna queixa. "Mas rápido maestro!!" "Acelera!"... en un to gens amable, és clar.

Ara, quan la cantarella és "uno, x, x" la cosa se sol posar interessant. La combi objectiu està ben a prop i de ben segur que està prenent tots els clients... Aixi que el conductor comença una persecusió vertiginosa, acelera com un sonat, es salta semàfors, es posa en contra direcció... i es van apropant a l'objectiu. Si hi ha clients entremig que volen pujar, normalment es queden allà ambla mà aixecada i cara d'estaquirots, perquè el més important és atrapar i avançar l'altra combi (que normalment si que recollirà els passatgers).

Hi ha persecucions molt interessants. Cap dels dos conductors es vol deixar passar i aleshores es van creuant pel carrer, i deixen a tots els passatgers que volen pujar allà plantats. Quan el conflicte es resol i una de les dues aconsegueix passar l'altra canvia la tàctica i passa al mode "pas de tortuga". Aleshores alguna iaia amb mala llet diu "han dejado pasar a DOS viajeros!". I asistent i conductor continuen impassibles la seva tasca.

I així es munten escenes al més pur estil Top Gun, l'assistent va mirant enrere i diu per on ve el caça enemic i el pilot va cabrioles per despistar-lo. Es miren amb cara inquisitorial i desafiant i posen en perill les seves vides,l les dels passatger i les dels pobres vianants que cada dia son noticia per algun atropellament.

Molt emocionant

Nine inch Nails

2006-10-16T11:40:00.000-05:00

Us vull explicar una cosa que ha passat fa deu minuts aqui al laboratori que m'ha fet morir de riure...

Dilluns al matí, al laboratori només hi ha en Gerson, el David, el River, el Manuel i el Jesús... Tots silenciosos davant de les nostres pantalles no fent massa feina: mirant correus, llegint el País, el Periódico i Vilaweb per estar informat (els del Madrid estan ben espantats eh? jeje)

Tot d'una des de la sala del costat (hi ha com dues parts al laboratori) el Gerson ha fet un renec típic peruà i ha saltat de la seva cadira com si hagués vist un dimoni. I salta i diu "Puta, quién se ha cortado las uñas acá?!!!"

Tots ens hem aixecat i ham anat a l'altra sala, el Gerson amb el peu empenyia un objecte tot curiós. Un tros d'ungla que semblava que fos de cocodril. "Parecen garras!!" diu el Jesús. "Aaaasu que asco" salta el Manuel.

I com que aquí tenen zero respecte pel jefe (que en aquest cas seria el Lucho, el que em mana repassar presupostos i aquestes coses) tots han estat d'acord que les ungles eren seves. Perquè el Lucho (que es diu Luís, pero li diuen Luchín) te fama de ser molt agarrat i una mica marrano. Coses com "se ducha una vez al mes", "hoy no hueles tan mal" "Luchín usa limón en el sobaco en vez de desodorante" són coses ben normals que es comenten fins i tot (o més i tot) quan el Luchín és al davant.

Les ungles eren ben grosses, marronoses i d'aquestes que semblen dures dures. Una "garra" de debò. Quina mania, però quina gràcia.

Així dona gust venir al laboratori els dilluns

Ja és octubre

2006-10-15T17:53:00.000-05:00

Ahir em va passar una cosa ben curiosa.
Vaig somiar que estava passejant per Lima amb un peruà no identificat. I de sobte veia que moltes cases tenien posades les llums de Nadal, l'arbre i totes les decoracions típiques. L'estampa era una mica europea, suposo que mai no he vist com ho celebren aqui i no m'ho puc imaginar...
Bé, el fet és que jo li deia al peruà que si estaven bojos muntant les decoracions tan aviat. I ell deia que era ben normal, que ja era octubre.

Un somni en aparença no massa interessant des d'un punt de vista psicoanalític, vaja...

Però per aquelles coses de la vida, ahir vam anar al supermercat a comprar el necessari per la festa d'aniversari (bàsicament vi de gustos rars, pisco per para un tren, licor de cafe amb vodka, rom ... si, quines ànsies jejej) i, oh sorpresa altre cop, al supermercat hi havia tota una secció d'articles nadalencs: guirnaldes, mitjons, boles de colorets i tota mena de complements festius. Li vaig preguntar a l'Edgar, el novio peruà de l'Ariani què feien venent aquestes coses tan aviat.

I ell em va dir que era ben normal, que ja era octubre.

Limavadebò

2006-10-15T15:21:00.000-05:00

Més històries per no dormir...
Ahir celebràvem l'aniversari de la Sarah, que feia 34 anys. Després d'estar per aqui casa fent uns quants (bastants) beures vam anar a un local de Barranco que es diu Sargento Pimienta (...). Allà es celebrava la festa de final de parcials de la PUCP (la uni on sóc jo), que aqui tenen tots els parcials la mateixa setmana tots els estudiants de totes les facultats. Però vaja, que la festa no era per tant.

Els de la PUCP tenen fama de pijets i de no ser tan enrollats com els d'altres universitats (com la UP, Universidad del Pacífico o la San Marcos). I l'ambient no era tan divertit com el de qualsevol discoteca, salsódromo o reggetonódromo habitual. Quan ens vam cansar del Sargento vam decidir anar a una discoteca que es diu Dolce Vita que està al privilegiat barri de San Isidro, just tocant amb Miraflores (on hi ha gent de pasta, vaja).

Desgraciadament ahir sembla que no era el dia, i el Dolce Vita també estava bastant buit. A més, hi havia un grup dels que venien amb nosaltres que encara no havia arribat i la cosa ens va extanyar.

Així que vam anar cap a casa i en arribar, oh sorpresa, ens trobem una reunió familiar, amb unes cares de funeral que espantaven i la Joanna amb una ferida al genoll que Déu n'hi do. Resulta que estaven esperant per creuar un semàfor allà prop del DolceVita. Un taxi es va apropar i un paio va treure el cos per la finestra, i va agafar la bossa que la Joanna portava creuada a l'esquena. Aleshores el taxi va accelerar, i amb molta mala sort la corretja del bolso no es va trencar i la Joanna va ser arrosegada durant uns metres per l'asfalt. Finalment el bolso va cedir i ella va quedar per allà estirada.

És que Lima no va de broma...

El joc de les famílies

2006-10-12T22:02:00.000-05:00

Ja m'he mudat.
Aquesta tarda he fet el trasllat. Fer i desfer maletes en un mateix dia és d'allò més entretingut.

Misteriosament la roba ha augmentat de volum comsiderablement (serà la humitat de Lima? Potser que m'he engreixat i he donat les samarretes? o que ningú plega tan bé la roba com la mare?). A més, calia afegir un charango a la bossa, que tot i que és petit ha desorganitzat tota la col·locació prèvia.

Clar que també hi havia el lloc lliure que ha deixat la càmera digital, però que quedava compensat per la menor capacitat de la nova motxilla. Total, que he hagut de fer alguns ajustaments.

I ara ja soc a la nova habitació.

Estic en una casa amb 12 estudiants estrangers (em sembla que són dotze, perquè no hi ha manera de que ells ho assegurin). Hi ha uns personajillos que Déu n'hi do. Faig un repàs dels més destacats, de més freak a menys:

Mikka: Un finlandès rarot rarot. Parla tan ràpid i amb un accent tan estrany, que no hi ha manera de saber què esta dient (quan parla en castellà vull dir). El fet que vagi rient mentre parla tampoc ajuda massa. I si ets capaç d'obviar el tic que té d'enroscar-se el cabell frenèticament mentre parla, potser entens alguna cosa. Un peruano li va preguntar si tenia polls. Aprox 22 anys

Nina: Danesa. Molt molt molt grossa. Parla complicat i sempre està seriosa, xerrant de temes trascendents com ara les històries tristes de l'epoca de la masacre indígena. Si no li agrada una película al cine al cap de 15minuts marxa. Després d'haver fet uns crits de boja al estar a punt de ser atropellada per un parell de taxis atravessant "a lo bravo". Deu voltar la quarentena.

Alexander: Norueg. Silenciós. "Sales?", "..., ..., ..., .hmm, no..." Tot el que em va dir un dia va ser "Te he visto en la católica", que em va sonar a sé lo que hicistes el ultimo verano. Edat indefinida, de 22 a 25

Christian: Alemany, addicte al messenger (tot i que sempre diu que està treballant i que te molta feina) Seu a l'ordinador en companyia d'una ampolla permanent de 2 litres de "succedani-cola" (pero de la marró, no de la Inca) i si no la troba es posa nerviós. Molt bon paiu, això si. 21 anys, crec

Prune: Francesa. Està com un llum. A la que li posen salsa o reggetón s'enganxa al primer mascle que passa i li fa uns bailoteos que espanten i escandalitzen. Com a bona francesa fuma com un carreter. Aprensius abstenir-se. 22 anys.

Alexandra: Francesa, del Nord. Fa classes de francès a una academia de per aqui. Ara te un enamorado que es un ex-alumne (si mes no la setmana passada el tenia). Es beu una ampolla de vi negre de tetra-brick en pocs minuts i fuma un piti rere l'altre, també. 28 anys

Joanna: Finlandesa amb gens Víkings ben clars. Simpàtica però una mica descafeinada. He de reconèixer que és gràcies a ella que he pogut anar venint a la casa abans de ser resident i així sortir de festa.

Sarah: Anglesa resident a Canadà. Grossa com una catedral, però que balla prou be. Viu per aqui indefinidament i es dedica a "tomar chelas" (beures alcohòlics ens general, res a veure amb la foto, desgraciadament), sortir de festa i lligar amb peruans. Divertidíssima, està com un llum. Més de trenta segur, casi quaranta.

Andrea : Canadenca, va mes a la seva però també és prou divertida. Encara no tinc gaires anècdotes. Només un novio peruano que semblava que s'havien de casar i ara l'ultim dia em va dir "aah no, solo poco tiempo y ya esta". El peruano és història. 22 anys també?

Dominika: Polonesa de Krakow. Ha viscut a Argentina i fa capoeira. Simpaticota també. Una mica bastorra i tardanera. Surt de festa encara que tingui un examen al dia següent a les 11.22 anys.

Ariani: Alemanya amb cara d'indonèsia (no, no és la de la foto).Molt bona nena i simpàtica. Viu a estats units i te un enamorado peruà que va conèixer allà. Parla anglès, francès, alemany i castellà gairebé a la perfecció. 19 anyets, la nena.

Falta per venir una finlandesa, em sembla, que s'ha quedat el cuarto de la finlandesa que ha marxat (Liisa). Cal dir que també ha marxat un israelí (Yotam) que mai vaig arribar a veure.

En Yotam i la Liisa tenien habitacions grans al segon pis. La Liisa li va reservar l'habitació bona a la seva amiga. L'Alexander es va canviar del cuchitril del costat de la cuina a la del Yotam... i sí, jo estic al cuchitril

Però si més no es un cuchitrilet prou maco, amb taula i cadireta i armariet. Això ja té més pinta de "casa".

Vaja, que això i aquests són ara el meu lloc i la meva família.

Demà lluitaré per un espai a la nevera. Ja us explicaré...

Transports Metropolitans. Avui, els Combis

2006-10-07T18:28:00.000-05:00

Desplaçar-se per Lima és una aventura cada vegada, com ja vaig insinuar fa uns dies. Així avui parlem dels Transports Metropolitans de Lima o TML.

Aquest desplaçament es pot fer, bàsicament, de tres maneres: en combi, en taxi o en bus. Caminar no sol ser una opció bé per la perillositat dels carrers a segons quines hores, bé (i en major part crec jo) per la vagància caminadora dels limenys.

Fa 15 anys quan manava l'actual president Alan Garcia (La Bestia, com solen dir per aqui) els transports públics depenien de l'estat (com a casa nostra) però funcionaven molt malament. Arribaven tard, sortien quan volien i sempre anaven plens. Així amb el canvi de govern i l'entrada del Chino (en Fujimori) es va decidir que es liberalitzava el sector, i que tothom que volgués podia transportar al personal. I som-hi.

També es va liberalitzar la importació de vehicles de Japó.

I ja tenim tots els ingredients per a què aparegin els/les combis.

Un (o una, que el gènere no sol importar) combi és una furgoneta amb seients. Es veu que a Japó es fan servir bastant. Tres seients al davant i al darrere tres files de seients doble, dues de seients individuals i una fila de quatre al final. Es com una mena d'autobús petitet i ridícul. Seria el que el charango és a la guitarra. Però molt més cutre. Aquest de la foto és de luxe, res a veure amb la realitat.

S'hi accedeix a través d'una porta corredera que un assistent t'obre si tu li dius que pari (perquè clar, no hi ha parades, tu puges i baixes on vols) i l'estat general del vehicle sol ser bastant precari, degut sens dubte a la manera de conduir.

Un combi funciona gràcies a dues persones. El conductor i l'assistent. El conductor condueix. I prou. La seva feina b àsica és anar cap al destí en un temps determinat (que no té perquè ser el minim, ja veureu) i evitar xocs amb altres vehicles. L'assistent mira on hi ha possibles clients, treu el cap per la finestra o tot el cos per la porta (en plan Equipo A) i crida la ruta que fa, alguna cosa com "todo universitaria la catolica san marcos" o "javier prado todo javier prado la marina abancay" Sense pauses ni entonació cosa que fa difícil saber on va el trasto en qüestió. Si algu fa senyals de voler pujar, el paiu fa un cop amb mala llet a la furgona i així el conductor para.

Els primers dies em passaven fins a sis vehicles que

em portaven fins on jo anava perquè no era de reconèixer la ruta que seguien. Els crits del paiet realment no son útils, i el munt de lletrotes i noms que porta el combi escrit a fora tampoc. O sigui que si no distingeixes clarament que aquell és el teu (hi ha algun petit detall, algun color comú, algun disseny...) millor que preguntis, i la gent ho fa.

L'assistent obre la porta i va dient "sube sube sigue subiendo" o "baja baja baja". Cosa que en un principi et sembla de la més mala educació doncs un ho fa el millor i més ràpid que pot. Però després descobreixes que el que fa és indicar al conductor que la penya està pujant o baixant i que encara no arrenqui, no fos cas que tiressin algu a terra (que passa). Perquè el conductor només condueix, i està pendent de trobar lloc per sortir a tot drap.

Després, si trobes llocs, seus tot apretat (doncs les cames europees no estan dissenyades per la mida de les combis) i l'asistent diu "pasajes" i tu li dones el que toca en funció d'on vas. El que toca es un concepte relatiu, i si per l'assistent falten quartos te'ls reclama. I si el peruano client no els vol pagar diu "me bajo". I, no sense unes mirades d'odi i alguna paraula poc respectosa, però mesurada, per ambdues parts, baixa. El trajecte normal sol costar 1 Nuevo Sol, uns 0.25€.

Els combis s'ocupen fins que la gent es queixa. O sigui que si hi ha 15 persones dins, amb gent depeu i tot, es clar i ningú renega doncs hi van encabint sardinetes.

Per baixar has de dir on vols que et deixin, i altre cop hi ha el seu argot particular. Cal perdre la vergonya i aprendre a cridar fins que l'assistent et senti. Així si vols baixar en alguna de les poques parades oficials dius "paradero baja", si vols baixar al costat d'un restaurant xinès dius "chifa baja". (aqui els restaurants xinesos es diuen chifas). Jo ja he après a dir "huiracocha baja" (fer un imperatiu a una divinitat és quelcom que t'apuja l'ego ):-D

L'assistent repeteix les teves paraules fins que el conductor se n'adona i ja ets a puesto.

En un altre post explicaré les polítiques de conducció dels combis. Que és la part divertida i emocionant del tema.

Alóz!!!

2006-10-06T21:30:00.000-05:00

I és que dinar pescado encebollado con frijoles y arroz, arribar a casa i que la iaia hagi preparat arroz con leche i te'n serveixi un bon cossi i ja després de sopar fer un got de llet amb Choco Kripsis® (que aqui són sense E i de Melvin l'elefantet en comptes del mico Choco) potser és una mica massa...

Porto menjant arros CADA DIA des que vaig arribar. Tots els plats vénen amb arròs, TOTS. En comptes de pa, mengen arròs que serveix per deixar el plat ben lluent. I no vegis quina traça tenen, no els cal ni rentavaixelles...

Ara, com enyoro la paella.

Si tingués càmera veuríeu que ja començo a fer aquesta cara...

Pachamama

2006-10-04T19:03:00.000-05:00

Un nen de poc més de cinc anys i mig metre d'alçada es passeja sol pels carrers de Lima, enfundat en un peto verd que li va gran ,ven xocolatines i xiclets entre cotxes que no paren si no és que veuen el xoc imminent, i tot i així, i la indiferència dels vuit milions d'habitants de la ciutat.

Amb el cap cot i aliè al món que l'envolta, i més al món que nosaltres coneixem va d'un lloc a l'altre per aconseguir algun Nuevo Sol.

Quina mena de món hem creat?

"'Cause I talk to you like children, though I don't know how I feel"

De hackers i sapastres

2006-10-03T20:34:00.000-05:00

Després de la meva incessant tasca de setmanes anteriors els primers fruits ja comencen a estar madurs. Ja tenim al laboratori uns nous ordinadors, uns flamants Pentium Core 2 Duo, amb 1GB de RAM i moltíssimes meravelles més.

Així avui amb el Gerson (un company meu que també renega del modus operandi i de la poca feina i els llargs horaris que es fan alla) hem decidit que ens autoimposavem la feina de muntar tan potents criatures. D'aquesta manera teniem excusa per no estar comprovant factures i albarans, trucant proveidors que no fan mai cas i senyoretes que amb la seva veu dolça et diuen que si a tot però mai no et solucionen res.

Tot anava perfecte fins que ha tocat endollar el PC que jo portava a la xarxa. Només havia de posar l'RJ45 al seu lloc, però com que aquell laboratori és pitjor que la meva habitació després d'un mes sense cap bronca de ma mare, doncs sobraven cables i no n'hi havia cap que fes que la llumeta de la targeta de xarxa s'il·luminés.

Així, que entre el Gerson i jo hem remogut els cables i ens hem dirigit al HUB per veure que passava.

Amb les mànigues arromangades i cara de Mario Bros he furgat per allà al darrere i he trobat un cable que estava suelto. "tot solucionat, heh!" m'he dit mentre endollava aquell cable a un dels ports disponibles del HUB.

Però, pobre de mi, tan bon punt he endollat el cable les llumetes sanes i verdes s'han posat de color taronja i s'ha encès un llum vermell que deia "alert". Oooooops!

Així he decidit retocar tots els cables connectats al HUB fins aconseguir que totes les llumetes fóssin verdes. Però allò era pitjor que el Cub de Rubick. Quan el port 3 estava verd, el 6 no s'encenia i n'hi havia 4 de taronges (inclus en aquells que no hi havia res connectat). El meu PC ha fallat (conflicte de IPs), he continuat treient i posant cables fins que la meva obra ha quedat complerta i la connexió a internet de tot el laboratori ha saltat pels aires.

Ole!

I com que els Intel Core 2 Duo a 1.83MHz, amb 1GB de DDR2 a 677Hz, 100GB de disc dur en 4 particions bàsicament s'utilitzen pel Messenger, el Yahoo Messenger, el Linux Chat i per mirar el correu... ja teniu a tots els paiets d'allà fent salts de sorpresa i renegant del hacker que els havia deixat sense capacitat de treballar. Boníssim!

Aleshores vinga retocar cables, buscar per sota i per sobre, darrera dels armaris qualsevol explicació i solució. Tots amb unes ànsies treballadores del mil i les seves pantalletes de xat fent pampallugues perquè s'havia tallat la connexió. El que son més professionals i tenen Linux (Ubuntu o Debian! no fos cas que no es pugués fer una multitasca Messenger + xat) deien coses com Network Down, Network is unreachable i anaven fent els deus ifconfigs, els seus pings i els seus dhlconfig amb més pena que glòria.

I jo que em moria de riure.

Al final el Gerson ha optat per la solució de l'informàtic. Treure-ho tot i anar muntant un a un fins que funcionés tot. I si, en pocs minuts els renecs cap als sapastres i vàndals s'anaven apaivagant a mesura que les llumetes es feien verdes i recuperaven la seva connexió que els permetia seguir amb la dura tasca de l'investigador. Tasca, això si, que s'allarga fins que ja pots rebre l'adjectiu de super-currante, o pardillu, diria jo.

I aquesta mena de coses son les que aprenc per aquí...

Nota: tenia un postsuper dinàmic pensat, però per problemes tècnics no l'he pogut dur a terme. Allà on hi havia una paraula que podia fer joc amb una expressió hi posava un so amb el chiquito fent de les seves. Us deixo la web per a que us pugueu distreure si voleu. Boníssim! Si algun freak ho sap fer, la seva ajuda serà benvinguda.

Piranyes i d'altres mamífers

2006-10-02T19:50:00.000-05:00

Piranya (Pygocentrus Nattereri): Peix carnívor d'aigua dolça de dents punxagudes i presència destacada a l'Amazones, l'Orinoco, les Guayanes i el Paraguay. És coneguda per la seva voracitat. Medeix entre 15 i 25 centímetres.

Aqui a Lima també hi ha piranyes, tot i que són d'una altra espècie.

Piranya (subespecie de l'homo sapiens sapiens, o quasi sapiens): Vailet de 8 o 10 anys que es dedica a robar voraçment i sense avisar a un pobre passejant d'algunes zones de Lima (el centre, la Victoria...).

Ataquen en grups de 10 més o menys i estiren cabells, mosseguen, esgarrapen i roben tot allò que puguin afanar, rellotges, carteres, jerseys, polseres... Unes meravelles de nenets, vaja.

Buscant una micamés, també trobem un lluitador de Wrestling (el mitic Pressing Catch!) que es fa dir Piraña. Quin paiu!

Així que ja veieu... quina fauna que hi ha al món!

Canta Charango

2006-09-28T19:48:00.000-05:00

El charango és un instrument de corda, com la guitarra. De fet, s'assembla molt a una guitarra. Un diria que és una guitarra mal dimensionada, o de joguina. Té cinc cordes dobles, és a dir, deu cordes.

Si en la guitarra les notes es ditribueixen de la següent manera:

Al charango ho fan així:

Cosa que fa que tocar el charango tingui poc o res a veure amb la guitarra. En resum.

Allà on els dits anàven de forma automàtica a la guitarra, aqui es troben amb greus dificultats alhora d'ubicarse entre tants trastes petitets, i com que la meva mà no és precisament petita, imagineu les feinades que tinc per tocar. A més, les cordes dobles fan que l'afinació d'aquest petit diable sigui una tasca titànica. MAI les dues cordes sonen igual, i com que en tens 4 de les 10 que son la mateixa... les dissonàncies realment molesten de debò.

Agafar l'instrument ja és complicat... però a sobre fer un acord (encabint els dits per allà d'alguna manera) i intentar rascar et fa fer postures que segur que no son gens bones per l'esquena.

En fi, que faig la fila del que agafa una guitarra per primera vegada i no sap com fer per tal que allò soni mínimament no molest. Paciència

I mentre la guitarra és uninstrument glamurós i et pots trobar intèrprets com aquest o aquest, el charango és més rústic i tenim aquests charanguistes.

També paciència, ja veuràs quan el descobreixin els del FIB... ;-)

Inca Kola

2006-09-25T19:02:00.000-05:00

I és que aquí en comptes d'haver-hi inques fins a la sopa, n'hi ha fins a la cola .

Inca Kola: El sabor del Perú és el refresc nacional. Es beu a tot Sudamèrica, però és al Perú on se'n consumeix més. Tanta, que la Coca Cola no és el refresc ( "gaseosa" com diuen aquí) de més èxit en vendes, la Inca Kola la supera. Potser per això els que van tenyir el Pare Noël de vermell van decidir comprar la companyia, i ara el capital és nordamericà.

Havia llegit sobra la Inca Kola, i una de les primeres coses que vaig fer en arribar va ser anar al super a comprar-ne una ampolla. Per a sorpresa meva la Inca Kola no té color de cola (que ve donat pel caramel que hi afegeixen) cosa que no hauria de sorprendre si tenim en compte que la Inca Kola es fa a base de marialluisa, o això m'han dit, però quan el color que té és aquest, pots fer ben poc més que dubtar si comprar l'ampolla o no.

En obrir l'ampolla el primer que vaig notar va ser una olor com de xiclet de maduixa, però no de maduixa, sinó de xiclet. No sé si m'explico. I el gust és ben dolç i amb tocs xicletosos també.

La veritat és que m'agrada força i mai no me'n falta una ampolla a la nevera. Avui ja l'he comprada de 2.25litres, tot i que encara no em veig preparat per comprar la de 2.5, ni menys la de 3. Per no dir el pack de 18 litres que està d'oferta.

Ara, se'm fa que és relativament cara, perquè una ampolla de 2.25L costa 4.20 Nuevos Soles, o sigui 1.05€. Comptant que pots dinar en un restaurant normal de peruà per 4 Soles, doncs no sé... Tot i que, coses del recén emancipat, no recordo quant val una ampolla de 2 litres de Coca Cola al Mercadona o al Dia (autoservicio descuento).

I per acabar, una pàgina amb tot de coses que podeu fer amb la CocaCola si esteu avorrits.

Un altre diumenge qualsevol

2006-09-24T20:26:00.000-05:00

Tenia un post fantàstic pensat per avui, amb fotografies del Museo de la Nación molt interessants, i un video d'un predicador que havia pujat a l'autobús a mostrar-nos la vertadera paraula del Senyor.

Però no podrà ser. I em sap molt de greu.

Perquè m'han atracat i m'ho han pres tot. Tres paios amb dos ganivets de tallar cebes i una ampolla de vodka barat trencada pel coll.

Càmera, motxilla, rellotge i uns deu euros. A les sis de la tarda, encara que aquí sigu fosc, i al barri de Barranco, dels que han de ser tranquils.

Si més no he recuperat la carpeta de la UPC, amb les fotografies on sortiu vosaltres, estimats, i les cartes per entrar a la Uni, l'agenda, la guia de Perú i la llibreta on minuts abans havia escrit que avui havia estat un bon dia i que començava a estar esperançat amb les oportunitats que m'oferia Lima.

"El destí baralla les cartes, nosaltres les juguem" Arthur Schopenhauer

Fent dissabte

2006-09-23T19:01:00.000-05:00

No es pot dir que la vida de solter que viu a casa de la patrona sigui fàcil. No es pot tenir la casa desendreçada, ni les sabates pel mig ni ampolles de cervesa buides de la festa del dia anterior sobre la taula del menjador com deu passar en una residència d'estudiants. (el fet que aquí no faci festes també ho fa una mica més fàcil, la veritat)

A més, curiosament, la nevera no s'omple sola i els calçotet s'acaben sols, els molt desaprensius. No hi ha galetetes variades, ni gelats per fer un mos a mitja tarda i, oh sorpresa, el dinar no apareix a taula per generació espontània. I si a més tens una patrona que no és especialment amant de les labors de la llar, la feina que et toca fer es dispara (a part de no poder pispar sigilosament i discreta quelcom per variar la dieta)

Tot i això, el solter que viu sol i treballa, com que no té amics immediats sobre qui carregar les feines, o si més no discutir sobre el que s'ha de fer i no s'ha fet i a qui li toca ha de canviar el xip i transformar aquestes tasques altra vegada pesades en distraccions de dissabte a la tarda.

Per això, i per que no tenia res millor a fer, avui he fet dissabte.

I val a dir que no ha estat tan malament.

Primer la crua certesa que falten coses per menjar, i que els calçotets d'abans d'ahir avui ja no són aprofitables. La llista de les coses teòriques que vols comprar, pantalons, sabates, recollir la roba bruta i cap a la rentadora.

Sort que el model de rentadora que tinc a casa és relativament senzill. Però he estat una bona estona mirant-me el panell abans de prémer cap botó. Finalment la rentadora ha decidit que calien 42 minuts per netejar les meves robes de color i he marxat a comprar.

Amb tan bona sort que el sol que brillava (i aixo no és normal a Lima) ha decidit retirar-se rere la boira tan bon punt he posat la clau al pany de la porta de l'edifici. En fi.

Anar a comprar amb diners propis també és una tasca molt mes dura que fer-ho amb la certesa que la factura serà abonada per algú genèticament proper i amb major poder adquisitiu quan un arribi a casa. De manera que comença la caça de l'oferta i el xanxullo. Dos per uns a tot drap i la tonyina més barata (total, no conec cap marca i no sé què és bo i que no).

Terrible sorpresa i desgràcia el veure que l'oli d'oliva que amb tanta fruició estava imaginant valia més de 7 euros. Així que m'he hagut de conformar amb un oli "100% vegetal", que per fer els meus sofregits espero que vagi bé.

I com que "Dios provee", en arribar a casa i mentre estenia la roba fent malabarismes per encabre-la-hi tota entre pertenences pròpies i alienes, una veïna ha portat uns "tamales" (o quelcom similar) per a la mestressa, però com que a la mestressano li agraden me'ls he menjat jo i no he hagut de cuinar

I ara, tipet, escric aquí mentre penso què faré aquesta nit. Si més no, els tamales estaven ben bons

Arbeit Macht Frei, vols dir?

2006-09-20T18:24:00.000-05:00

"El treball us farà lliures"

Aquesta frase que segurament subscriurien molts dels nostres pares, professors, caps i polítics presidia l'entrada dels camps de concentració nazis.

I és que això de treballar està molt bé i és molt necessari, però crec que hi ha una gran confusió al respecte. A veure si ho podem clarificar una mica.

¿Quin és l'objectiu final de treballar? Suposo que tots estarem d'acord que és rebre una retribució que ens permeti sobreviure amb dignitat i fer d'altres coses per a les quals calen diners. Així, si treballem ho fem per supervivència i il·lusió d'acomplir uns objectius personals. Viatges, cotxes, motos, còmics, CD's... per a tot això calen diners. OK.

¿En què consisteix això de treballar? Aquí és on hi ha la confusió absoluta. El concepte de treballar es desvirtua, degenera i finalment perd el seu sentit. I aleshores és quan hi ha els malentesos i el que hauria de significar "treballar" passa a ser "el que a la gent li han dit que és treballar". Fem-ho fàcil, provem una definició.

Què us sembla aquesta: "Treballar: Passar 8 hores o més al lloc de treball"

Potser direu que és una tonteria, però si us hi pareu a pensar una mica veureu que en moltes ocasions és precisament el que passa. (aqui EM passa, per exemple)

Jo en proposo una altra "Treballar: dur a terme una feina o tasca"

I això implica que hi ha d'haver una feina a fer. Si no hi ha feina no hi pot haver treball. I si es duu a terme vol dir que en algun moment aquesta feina determinada s'acaba. Així, quan s'acaba la feina s'acaba el treball. Per tant, per més hores que passis a l'oficina no estas treballant més si no fas cap tasca. És més, NO estàs treballant.

Així, la cultura de que el que surt més tard és el que més treballa és una tonteria absoluta i ridícula. És més, va totalment en contra del concepte de treballar, doncs tu fas la feina, reps els diners a canvi però no els gaudeixes perquè estàs a l'oficina fent veure que treballes. El pitjor és que hem arribat a un extrem en que un mateix s'aplica aquest raonament i l'aplica als companys de feina. Un company que marxa abans no és el més eficient sinó que és el més gandul. (sí, en aquest cas jo dec ser el gandul). Molt bé

Però quan la cosa ja arriba a nivells esperpèntics és quan un es dedica a investigar d'on ve la paraula treballar. Treballar, en llati tripaliare. Tripaliare ve de tripalium, tres pals. Un tripalium era un instrument samblant a un jou per lligar els esclaus i açotar-los, quan no era directament un instrument de tortura.

De manera, que arribem a una conlusió que desgraciadament ja sabiem: que el règim nazi era ignorant per definició perquè treball i llibertat han estat separats des de sempre.

No és que vulgui fer una apologia de la vagància, però el treball perquè sí em sembla quelcom totalment contranatura. Treballar per viure sí, però no sense oblidar que el treball és un mitjà i no una finalitat en si mateix (excepte en alguns casos molt lloables, és clar).

Per això, estic aprenent a escaquejar-me quan la feina es para i la meva presència ja no és necessària.

Millor fer com els argentins i italians, laburar i laborare. Que aquí sí que és fer una tasca i això és ben digne, gratificant i necessari per un i per als altres.

I per acabar i que la cosa no avorreixi més del necessari, una frase de Victor Hugo (que aquest sí que en sabia)

"El treball endolceix la vida, però no a tothom li agraden els dolços"

Imatges de Lima i d'arreu

2006-09-20T00:12:00.000-05:00

Simples curiositats en forma de foto:

1) Son les galeries Vittorio Emmanuele de Milano? No, és Lima!

2)És un poblet de la serra amb carrers sense asfaltar? No, és el centre de Lima!

3)És Los Angeles? Tampoc, Lima y Limón!

Un diumenge qualsevol

2006-09-19T19:37:00.001-05:00

Abans de res i com que estic acostumat a escriure sense mesura, prometo fer l'esforç de fer posts breus i mínimament entretinguts. Entenc que ningú no té la culpa que se m'hagi acudit anar a l'altra mitja punta del món i ara vulgui explicar batalletes i reclamar atenció.

Un cop dit això...

Després de 2 dies per oblidar vaig decidir sortir de la meva habitació-cova i anar a descobrir el que m'oferia la ciutat. I què millor per començar que el centre històric de Lima.

Els desplaçaments són en si una aventura, però d'això ja en parlaré en una altra ocasió.

Doncs bé, vaig començar pel centre centre, que és la Plaça d'Armes. No hi ha ni canons ni espases ni res, però les places majors a sud amèrica es diuen aixi. A la plaça de Lima hi ha la Catedral (diumenges tancat, ho sento) la casa del bisbe (i quina casa) i esglésies variades pels voltants.

Per a sorpresa meva, en arribar em vaig trobar carrers tallats i una gentada considerable (tot i que tenint en compte que aqui hi viuen 8 milions d'habitants s'estava molt i molt ample). Resulta que hi havia una mena de processó. Centenars de nens i nenes vestits de lila, en plan Nazareno desfilaven. Les nenes portaven uns vels de ploradora i anaven al davant cantant, dirigides per algun mestre de cedrimònies (els MC's de moda) o una monja motivada.

Vaig seguir la processó una estona i la meva sorpresa va arribar quan la música que sonava em va resultar familiar... no, no era els "mans a les mans" ni la "noia del poble maria" ni res d'això... era el Cóndor Pasa. Si senyor!

Després, seguint la Biblia Lonely Planet, vaig anar a tastar la beguda nacional, el Pisco Sour (aqui diuen pisco saua, al més pur estil jamaicà). Que es fa amb Pisco (licor de raïm tipic d'aqui) i tot un afegit de clara d'ou, llima o no se que més... El resultat: que com que resulta que no havia esmorzat vaig agafar una senyora trufa matutina i em vaig passejar més content que un gínjol entre processionaris i limenys que anaven de compres.

Després vaig anar a veure el Rimac, el riu de Lima. Quina pudor.

I al costat del Rimac, una mena de mercadillo on em vaig comprar una cartereta d'Indiana Jones per portar els Soles sense haver de carregar tota la cartera (amb el conseqüent risc de ser plomat) i vaig veure un paiet tot curios que cantava davant d'un public més aviat apàtic.

En acabar vaig fer cap a l'església de Sant Francesc i vaig visitar les Catacombes, guiat per una joveneta peruana que hagués fet les delícies de molts de nosaltres. Simpàtica, maca i culte. Les catacombes també estaven molt bé.

Un fet destacable es que durant la restauració de 1970 i pico (després d'un terratrèmol que ho va destrossar tot una mica bastant) els arqueòlegs van "ordenar" els ossos de les catacombes i els van posar en plan ritual, fent rotllanes i sanefes. Sí, quines idees.

I així, content i recuperat vaig tornar a casa per berenar amb la propietària i un amic seu, ex-militar i ex-cambrer de creuers que ens va estar explicant històries increïbles que ja aniran sortint quan toquin.

Després una neboda de la propietària va venir per treure'm a prendre algo i ballar salsa i reaggetón al bonic barri de Miraflores.

Però aquesta ja és una altra història...

Preguntes i respostes

2006-09-16T18:45:00.000-05:00

Així em va semblar que el camí adient era el Perú però no n'estava convençut del tot. Un dia, innocentment, vaig provar de preguntar a l'I-Jing quin era el bon camí. I em va contestar:

Sheng: L'ascens

"L'ascens és un gran èxit. Per això veuràs persones elevades
i no t'has de preocupar. Una expedició cap al Sud presagia bons auguris"

Casualitat, premonició, bajanada... no ho sé. La qüestió és que l'I-Jing va dir això.

El camí

2006-09-16T18:05:00.000-05:00

"Quan hagis de triar entre dos camins, pregunta't quin d'ells té cor. Qui tria el camí del cor, mai no s'equivoca."

Popol-Vuh

... i vaig triar venir al Perú.