divendres, de febrer 23, 2007

Sunkku2.blogspot.com

Per problemes tècnics aquest blog ha estat inactiu durant bastants dies. Curiosament ara hi he pogut accedir, però pot ser que no ho pugui tornar a fer en un temps.
De manera que aprofito per donar-vos la nova adreça del blog. Espero poder unificar-los ben aviat.

http://sunkku2.blogspot.com


Disculpeu les molèsties i el silenci.

divendres, de febrer 02, 2007

Choq'ekiraw



Fa temps vaig anar al Choq'ekiraw, i probablement ha estat el millor que he fet des que estic al Perú, i sens dubte un viatge memorable i emocionant.

Vaig escriure un post llarguíssim, però que mai vaig acabar i per tant mai va veure la llum (com tants d'altres). Ara no tindria molt de sentit tornar-me a posar a redactar de nou, de manera que us deixo unes fotografies per que gaudiu de la meravella que és el Choq'ekiraw. El Bressol d'Or, segons alguns traductors.

Caminar completament sol per unes ruïnes centenàries, enmig d'un paisatge que talla la respiració i que et fa entendre perquè el deu Inti, el Sol, era i és adorat. Seure a la cadira de l'Inca, on passava llargues hores escoltant el que li deien els déus sabent que ningú no et vindrà a interrompre. Deixar unes fulles de coca com a ofrena a la plaça de la ciutadella. Veure com el Sol, majestuós, s'alça entre les muntanyes i fa canviar la presència del lloc. Emmudir veient els còndors volar en silenci a les altures. Banyar-se al riu Apurímac al fons de la vall, amb la llum de la tarda fulgint sobre les aigües, flanquejat per muntanyes que en pocs metres s'alcen fins al cel i pensar "ha valgut la pena".

Tots aquests són sentiments que us puc explicar, però que difícilment us podré transmetre. Però de ben segur que quedaran gravats permanentment en la meva memòria.








Fotografies cortesia de la Dominika i la Fanny.

dimarts, de gener 30, 2007

Big Kahuna


Avui he fet una cosa que des de fa molt de temps em feia una il·lusió especial. He anat a fer surf al pacífic :-D

Hi he anat amb el Vasco, el fill de la propietària de la casa on ara visc (un altre dia us en parlo, de la casa, no de la popietària), que resulta que és novio, o enamorado, de la Laura, la noia de Pamplona que de moment és la meva única companya de pis.

Doncs bé, hi hem anat a les 6:30 del matí, per no trobar massa gent i després poder anar a les respectives feines.

La meva primera sessió surferil a Lima m'ha portat a tres conclusions:
1) Fer surf no es com anar en bicicleta. S'oblida. El poc que sabia ja no hi és i sóc un total i absolut principiant. Quin desastre.
2)Que forts que estan els surferus de veritat. Els meus braços fan pena remant contra onades de metre i mig al Pacífic.
3)El Pacífic és diferent el Mediterrani i de l'Atlàntic, i a Lima, més.

Com a bon peruà, el mar de Lima no deixa que t'enduguis res gratis. Així, la glopada d'aigua que he empassat accidentalment després de la tercera revolcada (aigua bruta bruta :-s) l'he hagut de tornar un cop acabada la sessió.

Ofrena al Pacífic en forma de vomitada matutina.

Que guay això de surfejar. Que poc que en sé. Que bruta que està l'aigua. Potser que m'esperaré a alguna altra platja per tornar-hi jejeje Ja veurem

dilluns, de gener 29, 2007

Pangea

Aquest cap de setmana vaig anar a la platja, al Sud de Lima. Al Sur.

Dissabte a la nit hi va haver un altre "temblor" bastant potent. Les pastes de dents van caure de la repisa i les ampolles i gots es van moure en plan Jurassic Park durant una bona estona.



Recordo que quan era petit mirava uns dibuixos que eren boníssims. La Família Robinson, amb el mico Mercredi i tota la colla. La millor sèrie que s'ha fet mai. En un capítol sortia com els animals de l'illa es revolucionaven minuts abans que hi hagués una erupció volcànica, com avisats per un sisè sentit que els humans no tenim.

Doncs bé, això és veritat.

Diumenge, a la platja, tot d'una milers de gavines es van posar a volar alhora. Ràpid i en la mateixa direcció, cap al mar. No es pot explicar si no s'ha vist, però una massa enorme de gavines va sortir disparada cap al mar. Tot el cel, a dreta i esquerra estava cobert d'ocells. Un espectacle dantesc que dirien.

La gent, que ja sap de que va tot plegat, van dir "eso es que va a haver un temblor".

Com que estàvem a tocar d'aigua no es va notar, però de ben segur que hi va ser. De tornada a Lima els bombers reparaven un cartell del Kentucky Fried Chicken que emulava la torre de Pisa. Potser havia estat el vent, o un cotxe, o potser el temblor.

Que bona que era la sèrie dels Robinson...

dissabte, de gener 27, 2007

Maionesa

Increïble, però cert.

A la meva edat i a aquestes alçades de la vida he hagut de tornar a ballar la "Mayonesa".



"quibá, quibá, quibá de chocolá"

dijous, de gener 25, 2007

Poco ruido y come nueces

Sembla que la cosa s'ha arreglat una mica.

Després de l'enrabiada d'ahir i de meditar totes les opcions molt a consciència, em va semblar que la millor manera d'afrontar el tema era amb serenor. Que si em posava agressiu i anava exigint coses molt probablement no obtindria cap bon resultat.

Així, com el pardal que no fa soroll, i com el ratolinet silenciós de les dunes muad'dib, he tantejat el terreny amb els companys. Resulta que el Jaime va dir que no hi havia problemes econòmics, i que no hi hauria cap problema perquè jo viatgés. El problema, segons els meus companys, son en César i el Lucho, que no serveix de res parlar amb ells perquè són uns agarrats i van a la seva. ("hablar con césar y lucho es una mierda! por eso yo voy siempre directo a Jaime")

En River m'ha dit que si li portava un índex del meu projecte al Jaime segur que podria viatjar. (Suposo que per aquella cosa que es vegi que vaig a treballar i no a rascar-me els ous amb la mà plana). De manera que m'he posat mans ala obra i he completat l'índex que més o menys tenia escrit ial cap.

I m'he sorprès de la de coses que era capaç de posar!! Encara hauré après coses de veritat entre tant descontrol i hueveo!

Així que a última hora he anat a veure al Jaime amb el meu millor somriure Profident "aquí no ha pasado nada", l'he pilotejat una mica "¿que tal el dia, Jaime?""mucha chamba?", i tot seguit li he presentat el meu fantàstic índex.

Total, que l'índex li ha agradat molt i ha dit que estava molt bé. Això sí, ha eliminat les parts on es posava de manifest les xapusses internes en quant a retards, problemes econòmics, canvis de software/firmware, sidrals amb els proveïdors, manca de temps per fer les proves i demés... (ho exagero, no tant).

M'ha donat quatre consells i observacions en plan tutor de projecte (al·leluya!) i m'ha dit que endavant. Tot seguit em pregunta "asi que quieres ir a la selva?", "ja se m'ha vist el plumero" -he pensat jo- "Pues sí, me haría ilusión. Para conocer y ver como se trabaja ahí..blablabla (arguments de projectista motivat, típiques però certes, eh?).

Resultat: avui per avui marxo cap a la selva amb el segon torn. Després que els professionals (césar, leo, david i el jaime mateix) hagin posat en marxa la instal·lació de les torres i tot rutlli. S'espera que serà cap al 15 de Febrer que sortirà la meva expedició :-D

Faria salts d'alegria, si no fos que en aquest país les coses canvien com els vents de l'Orinoco. De manera que ja veurem en què acaba tot plegat.

Però aquesta crisi m'ha servit força per tres coses: primera per saber relativitzar els problemes, i buscar la calma en comptes de la confrontació directa (que tenia les de perdre), segona veure que tinc material per escriure el projecte, més del que pensava (això és una bona notícia), i tercera per sublimar les meves ànsies venjatives i aplicar el meu cyber-poder amb un fantàstic dibuixet al blog.

Cosas del Orinoco, tu no lo sabes, y yo tampoco.

dimecres, de gener 24, 2007

Honestedat Brutal

Us volia escriure sobre com ha millorat la meva qualitat de vida des que m'he canviat de casa. Posar-vos uns collages de l'habitació abans i després de la meva neteja a consciència i alguna cosa més entretinguda. Però haurà de ser un altre dia.

Perquè avui ESTIC FINS ALS PEBROTS DE LA INFORMALITAT I LES MENTIDES.

Resulta que avui he vist clara una cosa que em temia des de dilluns. I aquesta cosa és que el responsable de fer els grups per anar a les instal·lacions a la selva no té ni la més remota intenció d'incloure-m'hi.

Així de clar. No entro en els seus plans.
Òbviament no cal que ningú em digui que soc totalment prescindible en aquest projecte, ja ho sé veure prou. Però tampoc és plan que sudin de mi a la cara i no em facin ni puto cas.

Després de la meva insistència per saber quin dia marxàvem, que calia portar i on aniria jo, i rebre evasives per tot arreu, vam sol·licitar una reunió per aclarir aquests i alguns altres aspectes. Amb tanta casualitat que la reunió es va celebrar ahir, tot just el dia que jo em vaig llevar amb febre i cagarrines i vaig haver d'estar al llit com un sac de patates.

Avui m'he trobat que els grups estan fets i que jo no hi soc. I que ningú m'ha dit res personalment.

Sobra dir que en aquests moments la meva mala llet és majúscula, i la meva indignació i impotència proporcionals a aquesta.

Els meus companys més propers m'han recomanat que parli amb el Jaime (el gran grefe), perquè el César (el responsable de la situació) "es un mierda" i al·legant qüestions econòmiques em deixarà a Lima. Així que la meva única esperança és que el Jaime sigui benèvol i posi una mica de seny i llum a tot aquest disbarat.

Perquè, collons, se suposa que el meu projecte és la Xarxa del Napo, i si no vaig al Napo quin coi de projecte faig? Però es veu que això només m'importa i em preocupa a mi.

Demà aniré a parlar amb el Jaime. Ja us explicaré.



"No entendí si vas a ser libre o esclava,
no entendí si fui tu dueño o un borracho que pasaba"